Ovelles grises

Ja no és cosa d'una sola. Fa dies que hauríem d'haver ampliat el corral o aquí no hi cabrem tots. Les ovelles negres es multipliquen en progressió geomètrica i campen felices per qualsevol racó de la nostra societat. Però no patiu gens: ningú haurà de marxar per culpa seva. No us faran fugir de casa, ni perdre la feina ni la família. Les ovelles negres no us desafiaran a vida o mort per la senzilla raó que us necessiten tant o més que les herbes que masteguen. Sense les blanques no hi ha ovelles negres. Per tant, us deuen la vida i tot el que han aconseguit. I encara ens queda la pitjor opció: que no sigueu ni blanques ni negres i formeu part de l'emergent comunitat d'ovelles grises.

De sempre, la divisió maniquea i de la humanitat en ovelles blanques i negres ens ha simplificat la vida d'una manera ben infantil. A l'ovella negra se la veu venir de lluny, encara que només sigui pel contrast cromàtic amb la resplendor de les altres, immaculades. Les ovelles blanques no han trencat mai un plat. Les negres els trencaran tots i ningú se sorprendrà de les seves maleses. Ens semblarà previsible que un mamífer obscur malversi fons, prevariqui o tingui 22 milions a Suïssa. I mentre les blanques es cansen de demanar explicacions i les negres se surten amb la seva, ningú s'haurà adonat que gran part de la culpa és de les ovelles grises.

L'ovella grisa passa inadvertida, camuflada entre les blanques i les negres. Quan li convé s'alia amb unes o es conxorxa amb les altres. Si vénen mal dades desapareix i es refugia en la seva tonalitat incerta. Ho sap tot i no diu res per una combinació letal de por, estratègia i covardia. Es fica a tot arreu sense comprometre's enlloc. La trobes de cara quan no la necessites i et gira l'esquena quan la reclames. L'ovella grisa és el paràsit més gran del regne animal i, fins que no s'extermini, aquest planeta camina directe cap a la decoloració definitiva.