No té cap mèrit, gràcies. Posar-se a mil no costa gaire, sempre que estiguem parlant des de l'àmbit de la metàfora. La majoria d'éssers vius racionals tenim una predisposició innata per posar-nos a mil diversos cops al dia, per bé i per mal. Un somriure murri, una mirada libidinosa, una faldilla més curta del que marquen les convencions internacionals... són petits detonants que provoquen una centrifugació emocional capaç de revolucionar els nostres bioritmes fins a nivells insospitats. De la mateixa manera que, pel costat dolent, se'ns acceleren les pulsacions amb la incompetència professional, la petulància política o l'estupidesa humana.
En canvi, no és senzill -i resulta heroic- el que avui celebra aquest diari. L'ARA es posa a mil literalment i ho fa amb nota. En plena crisi -econòmica i del periodisme-, amb els pitjors auguris i la condescendència dels gegants del sector de la comunicació, publiquem l'edició número mil. Amb tres zeros i dos pebrots. Un miler de números publicats que suposen un bon bagatge de coneixements i experiència per a tots els que hi estem implicats. Lectors inclosos, per descomptat.
Fer-se mil·lenari té un punt de canvi de cicle, d'inici d'una nova era. És inevitable veure en aquestes quatre xifres un comptador que torna a posar-se a zero, precedides per un u que indica una etapa superada. Enguany, un servidor n'ha viscut dos, de mil·lenaris: el de l'ARA i el de La segona hora , que tinc el plaer de presentar a RAC1. La sensació és la mateixa: s'ha fet molt, moltíssim, però cada dia hem de tornar a començar amb encara més força i entusiasme que el primer cop. No hi ha cap altra manera de fer-ho. Perquè, com dèiem en l'espot de presentació del 2011, "el nostre repte és ara". Ho era llavors, ho és ara i ho ha de ser sempre. Per molts mils!
