Què hi pinto, aquí?
La falta d'inspiració no és exclusiva dels artistes. Existeix en entorns que anul·len la nostra creativitat i l'impuls de fer res productiu. No és només desubicació, es tracta d'un bloqueig de capacitats socials i intel·lectuals que ens converteixen en maniquins orgànics enmig d'un escenari inhòspit. Una sensació comparable a la que sentiria Hannibal Lecter en un restaurant vegetarià. Però és aleshores que sorgeix l'inesperat. En el cas de Lecter, menjar-se el cambrer.
Tenir la certesa de no pintar res en un ambient determinat és incòmode, però el que resulta greu és no adonar-se'n. Si no som conscients d'estar fora de lloc, passarem un temps desentonant amb avarícia en aquell entorn, fins que tard o d'hora algú -amb la millor o la pitjor de les intencions- ens convidarà a desaparèixer immediatament. Això, però, no ha d'impedir que els agosarats, els valents o els més sonats s'atreveixin a pintar alguna cosa on ningú ho esperava.
Què hi pinta un pal clavat en un caramel? Serveix d'origen per a la llaminadura més famosa del món. Què hi pintava fa trenta anys un català a Califòrnia venent samarretes de coloraines? Plantava la llavor de l'empresa catalana de moda més internacional. I què hi pinta un jove sabater de Santa Coloma de Cervelló ressuscitant la marca de calçat esportiu del seu avi? Revoluciona el sector a escala internacional i canvia l'hàbit de calçar-se de mig planeta. Són èxits inapel·lables que tenen un aspecte en comú: tots van començar com pinzellades al buit.
Fan història les idees i els projectes de persones que un bon dia es van posar a pintar on en principi no hi pintaven res. Com un pintor a la redacció d'un diari. Sense cavallet, sense llenç, sense espai. Agafa l'edició de l'endemà i comença a escampar les seves pinzellades entre articles, columnes i mots encreuats. És periodisme, art o una bogeria? Cadascú decidirà què hi pinta aquí aquest pintor, però ningú posarà en dubte que ara està fent història.
