'Repressió prevacacional'

Qui estigui de vacances la coneixerà. I qui les tingui a tocar, encara més. El que resulta estrany és que la repressió prevacacional no sigui un trastorn reconegut per la comunitat mèdica. Els efectes es fan palesos en aquesta època de l'any en què bona part de la població -i la més afortunada- passa del mode laboral a la posició lúdico-nihilista pròpia de l'estiueig. Abans, però, de l'entrada al paradís de les migdiades eternes i l'aroma d'aftersun , se succeeixen uns dies d'inestabilitat emocional que poden enviar en orris no només les vacances, sinó la resta de l'any.

És freqüent entre els humans que, molt abans que comencin les vacances, els seus cervells faci temps que ho estiguin. I si el múscul més intel·ligent està ociós, què podem esperar de la resta de l'organisme? Doncs que tingui l'intel·lecte a quarts de quinze, una ansietat enganxifosa per efecte de les xafogors i una precipitada sensació de final de cicle. La proximitat d'un llarg període de descans s'interpreta com un cant del cigne vital, que ens converteix en persones que no som.

Per evitar les conseqüències nefastes de la repressió prevacacional és aconsellable ajornar qualsevol decisió o assumpte important fins a la tornada. Per molt senzill i coherent que pugui semblar-nos entrar a l'oficina amb un bidó de gasoil i una capsa de llumins, o orinar en abundància sobre la taula del director del banc, val més meditar-ho encara unes setmanes per fer-ho amb la màxima convicció. A més, ara fa massa calor per incendiar la paradeta.

Es calcula que la repressió prevacacional no desapareix fins ben entrades les vacances, coincidint amb l'inici de la depressió prepostvacacional . És a dir, quan comencem a neguitejar-nos per l'estrès que vindrà després de les vacances. Complicat, oi? Certament, però ningú ha dit que fer vacances no ho fos.