Respostes sense pregunta
Per si no en tingués prou sent un dels oficis més precaris i menys valorats del moment -segons dades de l'últim baròmetre del CIS-, la feina del periodista s'està convertint en una proesa diària. I per comprovar-ho no cal jugar-se el físic i lapsique exercint de corresponsal de guerra, de crític d'art conceptual o de redactor de necrològiques. N'hi ha prou intentant dur a terme una de les funcions bàsiques del periodista: aconseguir informació rellevant a través de preguntes adequades. Aconseguir-ho és altament improbable, perquè fa temps que l'actualitat no es defineix per les preguntes que fem, sinó per les explicacions que ens donen sense haver-les demanat.
Des de l'històric "Això no toca" de Jordi Pujol, que tanta gràcia feia per la seva autoritat folklòrica, fins a les compareixences bidimensionals de Mariano Rajoy dins una pantalla de plasma, la sensació creixent és que els actors principals de la societat no senten l'obligació de respondre les preguntes de la premsa. Només atenen les qüestions que els interessa explicar; la resta, en el millor dels casos, es despatxen amb una fugida per la tangent. La condescendència dels que haurien de respondre ha desgastat tant l'actitud del periodista que sovint es conforma amb quatre declaracions per cobrir la crònica que li han encarregat.
Fa dos dies celebràvem el Dia de la Llibertat de Premsa amb el desig que aquest concepte sigui una realitat. Un dia en què els periodistes puguin plantar-se davant Rajoy i preguntar-li "Vostè és ximplet o ho fa veure?", que no es tallin amb Mas en plantejar-li "Oi que vostè no pot veure en Duran ni en pintura?", o que formulin a Mourinho la pregunta definitiva: "Per què vostè és tan rematadament estúpid?" Per provar-ho, no hi perdran res -bé, potser només una feina mal pagada-, encara que s'exposin a un greu perill: que, per un cop, l'interrogat respongui amb la veritat. ¿I de debò estem preparats per conèixer la resposta a les nostres preguntes?
