Sants pares

He vist la meva mare traient la safata de canelons del forn a 200 graus, sense guants protectors. He plorat d'emoció quan forrava llibres amb paper adhesiu sense deixar cap maleïda bombolla d'aire. També he escoltat el meu pare vaticinant abans que ningú -fins i tot abans que Niño Becerra- l'enfonsament de l'economia basada en el sector immobiliari. I m'he meravellat veient-lo fent zàping compulsiu durant dues hores, seguint perfectament la trama de tres pel·lícules i cinc docuxous. I encara li quedava temps per criticar el programa de la Campos. Només són dos exemples del meu testimoni personal. Però estic absolutament convençut que em deixaríeu esbalaït amb els superpoders dels vostres sants pares.

Superoïda per sentir-nos arribar de puntetes a les tantes de la matinada, supervisió per detectar la taca que ningú havia vist, superolfacte per saber que allò que hem fumat no era legal... No caiguem en el parany de veure'ls com persones cada vegada més fora de lloc i més lluny del seu temps, que només saben dir-nos que anem poc abrigats. La gran majoria de pares són un prodigi d'habilitats extraordinàries. Capacitats inaudites com pronosticar quan trigarà a espatllar-se el cotxe, quan ens durarà una parella o si ens picarem els dits amb el negoci on hem decidit invertir els nostres estalvis.

Seria molt fàcil dir que totes aquestes virtuts són només fruit de l'experiència fonamentada en l'edat i les garrotades de la vida. M'agrada pensar, però, que hi ha un component més màgic que fa dels pares un éssers extraordinaris. Una saviesa gairebé divina que els permet encertar qui serà el proper mort a La Riera . Per això, quan llegeixo que el pare de Pere Navarro participarà a la Via Catalana que el seu fill ha menystingut i rebutjat, no tinc cap dubte de qui ha pres la decisió encertada. Diuen que els testos s'assemblen a les olles, encara que de vegades el test acabi en un jardí que no és el nostre.