Com ens agrada fer-nos selfies! I que atractius que sortim en un retrat que, per fi, ens fa justícia. Lamento l'anglicisme, però autofoto no recull del tot l'esperit lúdic i espontani del vocable original. És un fenomen tan massiu arran de l'eclosió de les xarxes socials, farcides d'autoretrats, que selfie s'ha convertit en una de les paraules de l'any. La consagració de l'onanisme fotogràfic arribava fa ben pocs dies, quan vèiem els líders mundials perdent les maneres i el protocol fent-se selfies en plena cerimònia de comiat a Nelson Mandela. En certs moments, el funeral d'un dels homes més importants de la història va semblar una costellada d'exalumnes de l'institut.
Encara és un misteri per què ens agradem tant en aquests autoretrats que fem estirant el braç tant com sigui possible, fent ullets de Bambi i comprimint una mica els llavis per lluir morrets. És probable que aquesta gestualitat facial a la qual se suma la imatge capturada en picat (de dalt a baix) estilitzi qualsevol cara, que la faci més agradable. Ulls grans i barbeta fina fan de més bon veure. Només cal entrar al perfil de Twitter de Kiko Rivera per comprovar-ho, però si no us hi va la vida tampoc és imprescindible.
Esclar que l'univers dels selfies també té un costat fosc. No cal ser Eduard Snowden per fer una recerca a la xarxa d'autoretrats 2.0 que van anar molt malament. Es tracta d'un exercici molt recomanable per evitar greus catàstrofes fotogràfiques. Selfies al vàter amb la cadena sense estirar i restes del naufragi surant, adolescents marcant pectoral i mostrant mig pubis i la iaia dormint plàcidament al darrere, o instantànies en què algú mostra el millor dels somriures mentre al fons de l'escena es cremen el fricandó i les cortines. Exemples divertits però també preocupants d'egolatria màxima en individus que no saben veure més enllà del rímel i dels bíceps. Ens recorden que, de vegades, convé obrir una mica l'objectiu. Bones festes i feliç selfie nou.
