Sisplau, una mica més de crisi

Quan les situacions s'eternitzen, acabem per trobar-hi la gràcia o per buscar-n'hi alguna. Ves quin remei. I amb aquesta crisi econòmica que ens escura les butxaques i l'autoestima passarà el mateix. No ens hauria d'estranyar que si algun dia marxen les penúries financeres, les trobem a faltar. Després de tants anys amb l'aigua al coll i les guardioles esmicolades, si torna la bonança -els experts diuen que, tard o d'hora, ho farà- no sabrem com encaixar-la. Patirem una síndrome d'Estocolm que, enmig de l'abundància i l'excés, ens farà suplicar una mica més de crisi a una oblidada prima de risc. Res massa dramàtic, potser només una recessió de cap de setmana per rememorar les bondats d'una crisi en què van pagar justos per especuladors.

La crisi ens ha tornat hipersensibles a la frivolitat, lluny de l'admiració o la passivitat que abans provocaven les mostres d'ostentació. I això és bo. Ara, quan un monarca diu que renuncia a un iot de luxe per motius d'austeritat, no se l'aplaudeix. Ningú se n'apiada. Se li retreu que si de debò vol ser auster, que se'n vagi a viure a un pis de cinquanta metres quadrats. I que el pagui. Passa el mateix al món del futbol, on ja no tolerem tantes exigències als semidéus de la pilota. Per molt bo que sigui un vailet brasiler, si no en té prou amb la morterada que se li vol pagar, que se'n vagi a fer bicicletes al Paseo de la Castellana. La crisi ens ha ensenyat a saber el que volem i, a més a més, a tenir molt clar si ens ho podem permetre.

Després d'aquest període de vaques magres i gairebé mortes, serem un pèl més astuts. Ja no ens donaran gat per llebre, tot i que de vegades ens colaran algun conill. Portarem un microscopi per llegir la lletra petita, fugirem esperitats en sentir la paraula preferent, i el concepte còmodes terminis ja no resultarà tan confortable. I per no tornar a ensopegar, de tant en tant demanarem sisplau una mica de crisi. Amb sacarina, esclar, que no engreixa.