Tots contra la majoria silenciosa

Quan no se sap què es diu, es parla per parlar. I aleshores comença el fascinant espectacle de la xerrameca i els circumloquis. Si qui entra en aquesta dinàmica és un polític, els titulars estan garantits i les contradiccions també. Com era de preveure, després de l'èxit aclaparador i incontestable de la Via Catalana, han vingut les reaccions dels que no només s'oposen a la sobirania del país sinó també al fet que existeixi com a opció.

A banda de les carbasses en forma de carta que Rajoy ha donat a Mas -tan fàcil que hauria estat dir-s'ho per WhatsApp!-, les declaracions més destacades de la dreta espanyola han sorgit de les seves dues supervedets: Soraya Sáenz de Santamaría i Alícia Sánchez-Camacho. La vicepresidenta espanyola s'ha cenyit al perfil baix que Rajoy ha imposat a les seves files i que, bàsicament, consisteix a dir el mateix de sempre salpebrant-ho amb la paraula diàleg . Sáenz de Santamaría es proclamava defensora de la majoria silenciosa, un concepte eteri, antitètic i manipulable, convertit en l'àmbit polític en l'amic invisible dels que es queden sense arguments.

El mateix raonament va ser exhibit per Sánchez-Camacho en el transcurs d'una entrevista radiofònica amb Mònica Terribas. Com una dramàtica Scarlett O'Hara de l'arc parlamentari, la presidenta del PP de Catalunya també lamentava que molta gent li hagués explicat que durant la Diada s'havien sentit "sols i orfes" perquè "tothom era a la via independentista". Molta? En què quedem, doncs? ¿Com s'entén que molta gent se senti sola perquè tothom ha decidit participar en un acte cívic, pacífic i democràtic sense precedents? No cal ser una ment privilegiada per entendre que si tothom hi era, els que se sentien sols i orfes no podien ser tants. No hi ha majoria silenciosa. Els càlculs del PP fan figa i els números no els quadren per enlloc. Ha arribat el moment que repassin les matemàtiques i, de passada, el seu discurs. El públic i el silenciós.