Els cafès que no fem

Una de les millors maneres de calibrar l'interès real que tenim per veure una persona és la que podríem anomenar la prova del cafè . La mecànica és ben senzilla, i el resultat, la majoria de les vegades, concloent. Si després de coincidir casualment amb algú i tenir-hi una breu conversa -més o menys forçada, amb més o menys tòpics- a l'hora d'acomiadar-nos un dels dos interlocutors deixa anar un "A veure si quedem per fer un cafè", el més probable és que qui hagi pronunciat tal invocació no tingui la més mínima intenció de tornar a veure l'altre mai més.

La proposta inconcreta per fer un cafè és la maniobra més habitual i eficaç per eludir retrobar-nos amb altri. Res més imprecís que l'a veure seguit del condicional si quedem per fer un cafè ; primer veurem i després potser quedem. Són massa condicionants per concertar una cita desitjada. I, ben mirat, potser val més que la trobada no es produeixi. Noteu també que s'utilitza l'expressió fer un cafè , no prendre'l . Per tant, quedar per fer-lo literalment implica que algú haurà de portar la cafetera, i això sempre és feixuc. Esclar que encara pot resultar-ho més en el cas que fer un cafè sigui sinònim de produir-lo. Suposaria quedar amb l'altra persona en una plantació cafetera a Colòmbia, collir el millor gra amb el vistiplau de Juan Valdés, torrar-lo (el cafè, no Juan Valdés) i envasar-lo. Mirat així, qui té temps i esma per quedar i fer un cafè?

Quan de debò interessa veure una persona, saber com li va la vida i escoltar els episodis més recents de la seva existència, no s'hi queda per prendre un cafè. En ocasions així val més proposar un àpat en què, a banda de reactivar el sector de l'hostaleria, hi hagi prou temps perquè dos coneguts es posin al dia, parlin de tot i de res, i acabin arreglant el món o espatllant-lo una mica menys. Aleshores decidiran quan tornaran a veure's i, llavors sí, i ben de gust, podran fer el cafè.