Podria ser un bon propòsit per al nou any: acabar amb la farsa de les tertúlies. I amb això no em posiciono a favor d'eradicar aquest gènere que monopolitza un alt percentatge dels continguts audiovisuals. Al contrari. Ens convé deixar de fingir que les abominem i reconèixer que escoltem tertúlies, les busquem per canals i dials i que, a més, ens agraden. Ni que sigui per dir fàstics sense compassió de cadascun dels tertulians i les seves opinions. En el cas de la ràdio, el paradís de la tertúlia, l'audiència creix, i molt, en les hores en què hi ha col·lisió d'opinadors. Així doncs, no neguem l'evidència i que no es produeixi també amb la tertúlia l'anomenat efecte Sálvame, un programa que ningú veu, tot i que després tothom sàpiga com li va a la Belén Esteban i a quina ferreteria s'ha comprat l'últim envà nasal.
Ben mirat, gràcies a les tertúlies cada matí podem gaudir de l'espectacle de la xerrameca, la fulminació de la dialèctica, l'exhibició de la ignorància i l'olla de grills com a forma d'expressió. Bona part de la comunicació humana resumida al voltant d'una taula. Tenim el privilegi d'escoltar catedràtics que esdevenen showmen i acaben devorats pel seu propi personatge, periodistes milionaris que ja no volen treballar però tampoc perdre notorietat ni altaveus, mestretites, saberuts, pedants, descreguts patològics i, molt de tant en tant, persones normals i assenyades que sobreviuen en la selva de la demagògia i les garleries.
Les tertúlies, doncs, són un tresor que cal conservar. En el nostre esperit crític hi resideix la capacitat de treure profit del gènere de la vèrbola desenfrenada. En cada estirabot d'un tertulià, un oient conforma la seva opinió, encara que sigui des del rebuig més enèrgic. Per molts anys tinguem tertúlies i puguem rondinar-ne. Difícilment podríem viure sense fer tertúlies de les tertúlies, un gènere que ens apassiona i del qual tots som veritables experts, entusiastes i apassionats tertulians.
