El flautista de Halloween

Hi havia una vegada al sud d'Europa un petit país on els nens celebraven la plenitud de la tardor menjant castanyes, moniatos, panellets i fent xarrups de moscatell d'amagat dels pares. Aquesta tradició familiar, entranyable i de vegades embafadora -com tot bon costum assenyalat pel calendari-, transcorria invariable per aquelles contrades fins que un any aparegué un sinistre personatge que ho trasbalsaria tot. Tenia la innocent aparença d'un simpàtic flautista, però la foscor profunda dels seus ulls i un somriure rígid que mai abandonava provocaven una incerta feredat en qui se'l mirava amb atenció.

Mogut per obscures intencions i sòrdids interessos entre comercials i iconoclastes, aquell músic vingut d'un altre món -o, si més no, d'una altra realitat- va recórrer el petit país bufant amb la seva flauta les melodies més hipnòtiques que cap nen havia sentit abans. Les notes que sortien de l'instrument, però, no eren alegres sinó més aviat tonades tristes i lúgubres que deixaven la canalla més esboirada i enfavada del que correspon a l'edat. Amb la voluntat anul·lada i encisats per la música del funest flautista, els nens deixaven caure a terra castanyes i panellets per formar una filera que seguia el ritme de la maleïda flauta.

L'instrumentista, exhibint la seva influència sobre la canalla, va fer desfilar la corrua de nens per centres comercials on es van carregar de disfresses i complements luctuosos que els feien semblar sortits d'un nínxol. Ara, el seguici del flautista eren menuts zombis, vampirs, mòmies i nens llobató que s'encaminaven cap a una festa convocada en un enorme cementiri. Sense entendre res, nens que semblaven difunts celebraven en vida el misteri de la mort. Fins que la flauta va deixar de sonar. Aleshores, els nens -que mai deixen de ser-ho- es van sentir afamats i van córrer esperitats cap a casa, on van ofegar les penes endrapant panellets de mojito. I conte contat, Halloween acabat.