Estem fotuts. I què?
Existeix un tipus de persona que fascina per la seva capacitat d'influir negativament en l'estat d'ànim i la salut dels qui l'envolten. Tot al contrari d'un curandero, aquest ésser insòlit fa emmalaltir els altres per efecte directe de les seves paraules i comportaments. És probable que els posseïdors d'aquest superpoder no en siguin conscients -gràcies al cel!- ni que l'exerceixin amb premeditació o amb el malvat objectiu de sotmetre el planeta a la seva voluntat malastruga. Desconeixen el procés devastador que desencadenen quan, amb gest sincer i preocupat, pregunten a la seva víctima "Estàs bé?" En qüestió de poca estona, ja no s'hi trobarà tant.
El modus operandi d'aquests inductors del malestar és imprevisible, cosa que fa gairebé impossible evitar els seus atacs. Potser apel·laran a l'aparença física amb vagues observacions com "Fas mala cara", "Ai! Que vas coix?", "Quina tos més rara tens..." o "¿És normal que et sagnin els ulls?" Uns interrogants que posaran en alerta l'interlocutor i li activaran un neguit persistent amb conseqüències psicosomàtiques. També són habituals les avaluacions psicològiques suposadament innocents. Entre les més habituals s'hi compten "¿Et passa alguna cosa?", "Has plorat?", "Et noto estrany", "Estàs enfadat amb mi?"... a les quals podríem afegir sibil·lines alternatives com "Per què llegeixes El vigilant en el camp de sègol ?"
L'efecte del seu influx és immediat. Són la gota que fa vessar un got ple de malestar latent. Però cal dir que juguen amb avantatge, perquè cada dia que passa estem més fotuts. Per biologia o psicologia, motius interns o externs, sempre tindrem arguments per no estar bé del tot. De la mateixa manera que en trobarem per pensar tot el contrari. Només de nosaltres depèn que aquests superdotats de la sensibilitat no engeguin a dida el nostre benestar inestable. No els donem aquest gust i estiguem millor. O, si més no, que s'adonin que, per estar fotuts, estem prou bé.
