BarcelonaA mesura que es van coneixent detalls de l'incident del Raval –¿acceptem incident com a eufemisme d'una cosa més greu?– que va acabar amb la mort de Juan Andrés Benítez, creixen els interrogants al voltant de l'actuació policial. La desconfiança que ha generat el cas entre l'opinió pública, a part de comprensible, és plenament justificada.
I la principal causant d'aquest clima de recel ha estat una gestió pèssima del relat dels fets per part dels portaveus oficials. Com a professionals del sistema, ells haurien de ser els primers de saber que quan la informació no es facilita i s'ha d'arrencar amb pinces, no s'arriba a la veritat sinó a la propagació de més suspicàcies.
En aquest punt de la investigació, tot apunta al que tècnicament es coneix com un cas de mala praxi. En llenguatge que tothom entengui, ho traduirem com aquella nit, les coses es van fer com el cul. La manca de transparència del cos, l'hermetisme del seu director, els canvis de la versió dels fets i les embolicades de troca del conseller Espadaler han alimentat l'espectacle de la confusió i el malestar ciutadà –acceptem malestar com a eufemisme d'una cosa més greu; sí, oi?–. Això fa que la intuïció opti per cenyir-nos al retrat de la situació: un home mort, vuit mossos suspesos de servei i un cos de policia en entredit.
L'altra dada inqüestionable és que, aquest cop, s'ha expedientat vuit agents d'un cos amb més de 16.600 efectius. Un ínfim 0,04% que desencadena una inevitable espiral de malfiança difícil de capgirar. És el punt d'inflexió pel qual, tard o d'hora, passarà qualsevol persona. La bufetada de maduresa reveladora que no tot és com hauria de ser. Un instant de lucidesa dramàtica en què descobrim que els pares no sempre tenen la raó, que Messi pot fallar un penal o que un policia pot ser dolent i, fins i tot, malvat. Amb certa ingenuïtat seguim confiant que alguns homes (i dones) bons esmenin el mal. Esperem que no ens fallin. I que no triguin a arribar.
