La llei del pàrquing
No seré jo qui defensi Messi per dir babau a Arbeloa al pàrquing del Bernabéu després del partit de Copa. Per tres motius prou clars. Primer: el davanter no va fer ben fet. Segon: els incondicionals de Messi ja es cuidaran de justificar-lo. I tercer: em temo que Arbeloa s'ajusta bastant a la definició de babau, com un alt percentatge de futbolistes professionals.
Més enllà de l'infantilisme de l'insult emprat, el més remarcable d'aquesta història és l'escenari de l'incident. Que la topada es produís a l'aparcament de l'estadi de Chamartín és un fet que no ha passat inadvertit a bona part de tertulians, analistes i mestretites esportius. Si un home habitualment contingut com és Messi va recórrer a la llei del pàrquing, només hi ha una explicació. Estava realment emprenyat. L'atenuant també val per a Mourinho, tot un precursor de l'espera intimidatòria als aparcaments. I, tenint en compte la seva irascibilitat, també entendríem perfectament que es passés més temps sota terra que a la superfície.
Els aparcaments són un racó oblidat de la convivència humana. Un microunivers amb lleis pròpies on es redefineixen els rols socials. Entrant en un pàrquing, les persones ens movem entre la seguretat que ofereix el vehicle propi i la incertesa que amaguen metres quadrats plens d'automòbils en repòs. Dins el cotxe tenim un estatus; un cop fora som éssers iguals i desprevinguts. Esperar algú a l'aparcament és una reacció visceral a la recerca de justícia poètica. Però els pàrquings també són uns llimbs socials on hem de lluitar contra els instints primaris. Podem ratllar un capó i trencar un parabrisa amb total impunitat. Però també podem demostrar que els segles d'evolució humana han servit d'alguna cosa. Aleshores, si esperem algú al pàrquing no serà per dir-li babau o coses pitjors. Serà per desitjar-li bona nit. Amb la certesa, això sí, que ja ens tornarem a veure.
