MOLÈSTI A APART

La partícula d'adéu

Per més que s'hi esforcin, els científics del món no poden determinar quan un adéu és per sempre. Disposen de sincrotrons que fan col·lidir protons a la recerca de la partícula de Déu. Tot indica que algun dia descobriran el bosó de Higgs, que sostindrà els preceptes de la física moderna. Però mai podran saber -i potser ni els interessa esbrinar-ho- si les partícules que no han col·lidit tornaran a trobar-se mai més. A escala humana això es tradueix en la inconsistència dels comiats. Per més paraules, símbols i gestos que s'hi posin, ningú ha pogut executar un adéu definitiu, ja sigui per voluntat pròpia o per piruetes del destí.

Ni tan sols la mort és una excusa per acomiadar-se literalment d'una persona. No sabem si els que traspassen tenen coses millors a fer -ni que sigui una merescuda i eterna migdiada- que recordar-se dels que queden de guàrdia a l'existència. Com sentencia la saviesa popular, ningú mor mentre quedi el seu record, el seu llegat, les lletres de la seva hipoteca o el seu abonament al Camp Nou.

Els rampells d'acomiadar-nos d'algú de manera irrevocable són freqüents en les interaccions humanes. Les relacions entre persones presenten punts d'inflexió que conviden a posar fi de manera dràstica als vincles de qualsevol tipus que les mantenien unides. I és aleshores quan s'opta per una de les diverses fórmules que existeixen per acomiadar-se. Un lacònic "adéu", un poètic "a reveure" o un explícit "tant de bo una pluja de punyals t'enxampi sense paraigua". En comptades ocasions aquests comiats seran definitius. Les circumstàncies, l'atzar o la voluntat pròpia facilitaran retrobades i nous comiats.

Mentrestant, esperarem que l'afany humà per saber ens porti a saber quan els protons s'acomiaden per sempre més. De moment, tot indica que un adéu és definitiu quan qui s'acomiada ja no hi és abans de marxar.