El premi d'en Toni

Per no sé quina mena de conjunció onomàstica, els Tonis han marcat la meva vida professional. Fa una pila d'anys -quan les pantalles d'ordinador encara eren de crom- vaig ser becari d'en Toni Bassas. Ell es va preocupar perquè conegués l'ofici i no em limités a fer fotocòpies, portar cafès i fer fotocòpies de cafès. Des de fa prop de 8 anys, tinc el privilegi de treballar a l'empresa d'un altre Toni; en Soler. Un bon cap, sens dubte. Em consta que existeix, gairebé no el veig mai i encara no m'ha despatxat. Què més puc demanar? Però d'aquest parell de Tonis ja en parlarem quan s'escaigui. Avui li toca al del premi.

Toni Clapés, la veu sempre rondinaire, escèptica i emmurriada de la ràdio catalana, va recollir aquest dijous el Premi Nacional de comunicació -com també ha fet aquest coratjós diari que esteu llegint-. El guardó li reconeix, a banda de l'ofici, el lideratge inqüestionable que, juntament amb el seu equip, ostenta de fa anys en les tardes de ràdio del país. Mentre encara se li resisteixen guardons amb bases més arbitràries -aquells on els interessos personals, els capricis i els comptes pendents pesen més que el criteri professional-, el Premi Nacional de comunicació per a en Clapés ha estat especialment celebrat al sector.

Som una bona colla els que li devem molt a aquest Toni. Hem après més ràdio fent campana per escoltar-lo que no pas assistint a infumables i caduques classes de teories de la comunicació. Al missatge d'enhorabona que li vaig enviar -espero que em disculpi la indiscreció-, el Clapés descregut i sense ínfules de sempre va respondre'm: "Gràcies a tu per ser normal". Aleshores tot va quadrar. La normalitat és el secret. Normal és treballar, cuidar els detalls, preocupar-se pels que treballen amb tu. Normal és que no se't pugin els fums ni se't dispari l'ego en moments d'èxit i reconeixement. Així doncs, normal és que als meus Tonis les coses els vagin bé. I normal seria que tots ens n'alegréssim.