El problema del 6%

Un dels aspectes més fascinants de la informació esportiva, deixant de banda la passió que genera, és la capacitat analítica i el rigor estadístic dels periodistes del ram. Una habilitat que se sublima en les retransmissions futbolístiques, en què els narradors exhibeixen coneixements enciclopèdics sobre qualsevol aspecte del joc. Aquesta mena de base de dades biològica permet als periodistes esportius explicar-nos des de quants cops es grata el cul un futbolista mentre juga fins a quina mida feia el perímetre cranial de Neymar quan va néixer.

Aquesta setmana hem gaudit en aquest diari d'un magnífic article de Natalia Arroyo en què s'analitzava l'eclosió de Marc Bartra al mig del camp del Barça. El jugador ha passat de ser un habitual a la banqueta blaugrana a convertir-se en la gran esperança per a la solidesa del joc culer. I aquí és on arriba la certificació inapel·lable de les dades. Segons detallava Arroyo, la precisió de joc de Bartra la temporada passada era d'un 88%. Enguany, el jove tarragoní ha assolit una efectivitat del 94%. Una xifra impressionant que eleva l'eficiència d'aquest noi al cim de la perfecció, alhora que l'aboca al precipici del fracàs i la decepció.

Si extrapoléssim l'efectivitat de Bartra a qualsevol professió, estaríem parlant d'un triomfador inqüestionable. Però hi ha feines en què ser perfecte no és suficient per aconseguir el reconeixement professional. A més de ser-ho, cal semblar-ho. En certs àmbits laborals, més que ser perfecte (o gairebé), el que compta és que la resta creguin que ho ets. Si hi ha un consens general sobre la seva perfecció, per molt que s'equivoqui, costarà molt que un individu deixi de ser considerat un semidéu. En canvi, al que compleix la seva tasca sense errors però des de la discreció i sense necessitat de medalles, sovint no se li perdona la més petita patinada perquè tothom sabia que no era perfecte. Encara que només falli 6 cops de cada 100.