Les semifinals de la punyeta

A l'Institut Català de Sismologia no es recordava un registre tan pla com el que es va obtenir divendres a quarts d'una del migdia. Si s'hagués tractat d'un encefalograma, els metges haurien dictaminat la mort cerebral i irreversible del pacient. I la veritat és que s'havia d'estar molt catatònic per no adonar-se que aquella hora de divendres el món s'aturava. Tothom pendent de les boletes que havien de determinar els aparellaments de l'esdeveniment més transcendental de l'oci contemporani: les semifinals de la punyeta. Arribem a la fase més enverinada de qualsevol competició humana. Accedir a semifinals suposa un esforç herculi; no superar-les implica el fracàs més cruel i estrepitós.

Els divendres de sorteig de Champions són dies per a mestretites del futbol. Un cop coneguda la desigual sort germànica de Barça i Reial Madrid, els oracles de tot a cent van començar a dir-hi la seva. Alguns s'esquinçaven les vestidures, lamentant una combinació desafortunada, mentre els més tremendistes s'ho prenien com un mal menor. Millor caure abans amb el futur equip del demiürg de Santpedor, que haver de claudicar enfront la bèstia blanca a la final, davant els ulls de tot el planeta. I el gran neguit: per qui es decantarà el dalai de La Masia en aquesta eliminatòria? No ens hauria de costar massa deduir-ho, però tinguem clar que guanyi qui guanyi, ell soparà i dormirà millor que la majoria dels barcelonistes. Home savi, en Pep.

I així bull l'olla en l'època de les semifinals de la punyeta, quan tot està per fer i tot és plausible. Vénen dies per fer volar coloms i per posar-se la pastilleta sota la llengua. Així doncs, serà millor que gaudim de l'adrenalina, del present, de victòries eternes repetides a càmera lenta... però no oblidem la crueltat de les semifinals. Mentre no canviem de mentalitat i l'alternativa de l'èxit només sigui el fracàs, una semifinal seguirà sent mitja final. Literalment. De la mateixa manera que la meitat de la final és la fi .