'I will always Llofriu'

Ens hem passat la vida cantant cançons que no enteníem. Motivadíssims, gairebé en èxtasi, tanquem els ulls i, adreçant-nos al cel, entonem paraules sense sentit en cap dialecte conegut. " Uetxina beibi nau, tuis an xau!! ", " Pikatxu Tríleeer... ", "On bessin yu, missis Robinson... " Un festival que faria les delícies dels dadaistes més fervorosos. Una victòria creativa de la nostra ignorància idiomàtica. Tret d'aquells que han cursat llengües per voluntat pròpia o coacció familiar, la resta hem fet el més absolut dels ridículs interpretant versions massa personals de les grans cançons de tots els temps. Però malgrat haver generat dosis industrials de vergonya aliena, hi ha una cosa que no podem negar: ens ho hem passat teta! " Am guonquin on sanxan! Ohhhh! "

En part, és magnífic que tinguem aquests recursos -i aquesta poca vergonya- davant les coses que no entenem. No sabem la lletra, ens agrada la música i ens hi llancem desbocats amb paraules impossibles. Però no deixa de ser inquietant que creguem que Every breath You take és el paradigma de les cançons romàntiques quan, en realitat, parla d'un assetjador. O que cada cop que algú marxa a Londres cantussegi amb alegria London calling , sense saber que la cançó de The Clash va estar inspirada en un accident nuclear i lamenta les misèries de la capital britànica.

Deixar-se portar per una música que sona bé no és dolent. Tampoc hauria de ser pecat posar-hi la nostra lletra. Però siguem conscients que podem entregar-nos a una melodia equivocada. Tard o d'hora és bo que provem de saber què estem cantant, i en la mesura que sigui possible, afinem. Això sí, sense deixar de moure'ns ni d'apassionar-nos. Viure no seria el mateix sense cridar a plens pulmons " ¡¡Galileo, qué calor!! " al punt àlgid del Bohemian Raphsody de Queen. En aquesta vida no importa fer el ridícul si, al final, ens ho hem passat bé. Al capdavall, com canten els Metallica: " Nocin els vàters ".