De què serveix la llibertat si no pots gaudir-la amb qui estimes? I si Adam es va suicidar perquè sense Eva res tenia sentit? No seria la primera vegada que una parella d’animals uneix el seu destí en la fatalitat. Hi ha estudis científics que ho avalen. I no d’ara. Un temps, al meu poble els humans se suicidaven igual: es tiraven a un safareig i no sabien o no podien nedar. En record casos, fa anys. No crec que ho fessin per amor. O potser sí. Solien ser gent gran. Sempre deixaven les sabates a la vora o les ulleres, si en duien, com si fos un record per als qui quedaven o un senyal per als qui els cercaven.
La història d’Adam i Eva enganxa perquè l’assimilam a una història d’amor amb un final tràgic que es preveia; perquè se li pot trobar una càrrega simbòlica provocada, bàsicament, per l’ocurrència que va tenir algú de posar a dos ximpanzés el nom dels primers habitants del paradís; perquè la protagonitzen animals que no podem veure com el que són o com el que poden arribar a ser, sinó com a personatges propers, com una mena de parents d’enfora; perquè genera debat i obliga a reflexionar sobre el tractament rebut pels dos simis tant en captivitat com en la seva efímera fuita cap a la llibertat; perquè passa a Mallorca, on sempre passen coses, però no com aquesta.
En els rànquings de notícies més vistes hi figura la fuga amb final tràgic dels dos ximpanzés de sa Coma. Té tots els components, però sobretot en té dos: la protagonitzen animals i ocupa la secció de crònica negra, una secció que perdura a Mallorca no només en els diaris de paper, sinó a la televisió autonòmica. Té públic.
A les xarxes triomfen les històries d’animals. Funcionen notícies com la d’aquell caçador de tords que es retrata amb centenars de preses, la del recorregut migratori de l’àliga pescadora o la de la tintorera albirada, viva o morta, en un port o una platja d’aquí. Però les històries de més èxit no solen ser notícies ni solen ser escrites, són més aviat imatges, vídeos o fotos amb animals que protagonitzen algun desenllaç inesperat. Els anomenen virals. Sovint només són pur entreteniment, però prenen lloc a les notícies, sobretot en diaris d’internet i en espais informatius de televisió.
Plantegen un debat clàssic: el de la ‘dictadura’ de l’audiència. Fins on ens hem de deixar endur els periodistes? Internet i les xarxes socials, a diferència de la premsa de paper, permeten saber amb més rapidesa i precisió -i menys intuició- cap on es dirigeix l’atenció del ‘lector’ i, per a molts, pot ser depriment. Una anàlisi equivocada pot deixar en no-res la tasca informativa d’un mitjà. Sovint es fa una lectura massa superficial dels perquès i es tendeix a considerar que hi ha temes que generen més interès que d’altres. No sempre és així. A vegades no és el tema, sinó com es proposa, com es conta.
Amb Adam mort s’acaba la història. Ha tingut el mèrit de centrar l’actualitat local -també, en part, estatal- durant l’inici de la campanya electoral. Potser interessa més a la gent o potser interessa més als mitjans. Segurament, aviat es deixarà de parlar de la qüestió. L’actualitat és efímera. L’incendi del Sorrento fa oblidar l’anunci del REB de Bauzá. La fuga d’Adam tapa la crisi oberta per Bauzá amb Rodríguez. L’inici de la campanya electoral relega la notícia dels ximpanzés. I així successivament.
