L’economia comanda

Tot és relatiu. Tunis, on aquesta setmana s’ha produït un atemptat que ha costat la vida a 23 persones, és més a prop de Mallorca que París, on el gener passat varen morir 11 persones en l’atemptat contra el Charlie Hebdo, el setmanari satíric francès. Entre les víctimes de Tunis hi havia 18 turistes, dos d’ells catalans. I, malgrat que Balears viu del turisme, malgrat que entre els morts hi ha conciutadans, malgrat la major proximitat física respecte del punt on s’ha produït el massiu assassinat, no s’ha vist cap concentració de rebuig a les Illes com les que es varen veure al gener. No s’ha sentit com un atac cap a res propi.

Es pot dir que l’atemptat de París era també un atac contra la llibertat d’expressió, però no s’ha de perdre de vista que el d’aquesta setmana s’ha produït just devora del Parlament de l’únic país àrab immers en una transició democràtica, l’únic que ha duit a terme eleccions lliures en els darrers temps. La principal diferència entre un atemptat i l’altre, no ens enganem, és que un s’ha produït a Europa i l’altre a l’Àfrica. No compten les distàncies ni el nombre de morts ni el seu origen, és el sentiment de pertinença a un mateix espai el que ens fa sentir-nos més o manco atacats.

Les mateixes Illes que no fa gaires dècades miraven de cara al nord d’Àfrica ara el veuen com un competidor turístic. Aquesta vegada la federació hotelera i el Govern han anat més amb compte a l’hora de reaccionar als atemptats. Han guardat les maneres, han posat cara de pòquer i han evitat treure la calculadora per comptar el nombre de turistes que, de rebot, acabaran a Balears. Malgrat l’aparença, els números es fan. I el pitjor és que assumim el discurs. Un discurs egoista, que posa l’economia per sobre de tot i que ens situa en la baixesa moral de reaccionar només amb la boca petita.

És lamentable, però a curt termini segurament arribaran més turistes a Mallorca a causa de l’atemptat a Tunísia que per l’efecte del palau de congressos. Aquesta infraestructura de Palma és un bon exemple de la teoria de la relativitat. El PP, a diferència d’altres èpoques, no s’ha prodigat en la inversió pública, al contrari. Ha practicat l’austeritat i ha predicat el ‘deixar fer’. Només una obra se n’ha salvat, una obra faraònica del temps de Jaume Matas. I no cal ser endeví per intuir que si el Govern de José Ramón Bauzá l’ha continuat és perquè beneficia els grans hotelers.

La mateixa calculadora que ara no mostren per comptar els turistes que vindran de rebot ja fa dies que treu fum per computar no només els visitants que arribaran atrets per aquest palau, sinó també els doblers de mitjana que es deixaran a Palma. Aquesta és la pretesa rendibilitat social de l’obra pública: que hi hagi més gent pel carrer. La rendibilitat econòmica, en canvi, és clara, però no per a l’administració, precisament. Si hagués estat rendible, l’haurien fet els grans hotelers, els mateixos que fugiren abans de començar a gastar i que tornen ara, quan l’obra està acabada. Tornam a assumir el discurs regit únicament per l’economia i ens empassam el missatge: si els va bé als nostres hotelers, ens anirà millor a nosaltres, encara que no acabem de notar la diferència.