Litúrgia d’una negociació

En ser un acte de caràcter octoanual a Balears, les negociacions agafen desentrenats els protagonistes i desprevinguts els espectadors. Tornen a sorprendre les misèries, debilitats i fortaleses que fan aflorar. Reflecteixen els resultats que les han permès. Com un ca que fa cinc voltes abans de jeure al seu lloc, els negociadors acaben complint, més o manco, les travesses que s’haguessin pogut fer l’endemà de les eleccions. Se sap que la processó entrarà a l’església, però abans hi ha uns rituals que s’han de complir.

Primer s’ha de marcar territori i s’ha de deixar que cada institució corri el seu camí. D’entrada convé defensar criteris diferents en funció del lloc. Per exemple, només pots defensar que ha de governar la llista més votada on siguis la llista més votada. On no ho siguis, defensa una altra cosa: que la suma dels teus vots és la clau o que tu i el teu veí sou més que l’altre soci. Després ja canviaràs de criteri.

Un moment donat s’ha de transmetre que s’ha acabat el bon rotllo. Han de començar les aixecades de cul. Hi ha d’haver algun retret per darrere. Alguna intoxicació. S’han de creuar alguns envits. I, sobretot, s’han de plantejar escenaris inviables per poder acabar acceptant a contracor allò que un mai hauria somiat. Ha de semblar que tot s’ha romput, que no hi ha res a fer. Després ja es compondrà. Normalment, el moment de màxima tensió sol coincidir amb el punt en què es posen els càrrecs sobre la taula. Pura coincidència. Arribats fins aquí, les institucions deixen de córrer el seu propi camí. Es fan entrar o sortir del paquet com convé. S’acabarà arribant a un acord i es faran la foto somrient.

Costarà de veure vencedors i vençuts perquè tots poden vendre algun èxit i a ningú li surt tot com voldria. Però els espectadors han de saber com acaba l’obra. Si no, corren el risc de prendre’s massa seriosament les negociacions i tendeixen a convertir un retrat del moment, una escena, en un desenllaç tremendista. Han de saber també que els polítics es transformen quan negocien. Incrementen els discursos en públic que no poden suportar en privat. Escalfen les bases i distorsionen l’ambient sense adonar-se que després hauran de conviure amb aquells que han qüestionat.

Aquesta vegada no ha estat diferent. S’ha seguit el guió: bon rotllo inicial per donar pas a moments de tensió que han fet aflorar una sensació de desconfiança que no serà fàcil de gestionar. Les negociacions s’han acompanyat, en aquesta edició, d’un ús prolífic de les xarxes socials, que han servit per tirar pels morros als socis reunions d’amagat, per llançar-los retrets o per cercar-los les pessigolles. S’han adornat també d’assemblees i de consells polítics, que els negociadors s’han acabat passant, en bona part, per allà on els ha convingut. Si no record malament, a Palma les bases dels socialistes rebutjaven compartir batlia, les de Som Palma no volien entrar en un govern municipal liderat pel PSIB i les de MÉS pretenien que el primer batle fos el seu. Al cap i a la fi, les reunions amb les bases són un element més de pressió. Res pus. La foto, però, en aquesta edició no és fixa. Falten les eleccions generals. En funció del seu desenllaç haurem de tornar a treure el manual per recordar la litúrgia.