No és només la tele

La tele no ho és tot. La forta irrupció de forces polítiques noves no s’explica només per la seva constant presència mediàtica. No es produiria sense el descrèdit dels partits tradicionals, provocat bàsicament per la seva resposta a la crisi. Molts ciutadans han entès que prioritzaven altres interessos als seus i, sobretot, els culpen d’haver patit en carn pròpia una crisi que ells no havien provocat.

Els socialistes varen perdre el crèdit -i el poder- quan la seva resposta al problema va passar a ser de dretes. El PP s’ha desgastat a força de fer recaure sobre el gruix dels seus votants el pes de la sortida de la crisi. Els ciutadans han notat directament pèrdues de llocs de feina, de poder adquisitiu, llargues llistes d’espera a la sanitat pública. I no noten tan directament una recuperació encara massa virtual. Queda massa gent a l’atur, massa gent a la coa dels Caputxins per certificar la fi de la crisi. Als socialistes els castigaren per no reconèixer-la fins que era massa tard; els populars donen per fet massa prest que s’ha acabat.

Els casos de corrupció s’empren sovint per explicar l’erosió dels partits clàssics. Però, si els localitzem, veurem com els partits que els han patit es mantindran com els més votats. Passarà amb el PSOE a Andalusia, afectat pel cas dels ERO; amb Convergència a Catalunya, amb el cas Pujol; i amb el PP a Balears amb els casos que l’afecten. La corrupció no penalitza electoralment el PP balear. Almenys no ho ha fet tradicionalment. Però sí que activa o manté activat un vot de reacció, sobretot de l’esquerra.

Bauzá té part de raó quan diu que els casos de corrupció els perjudiquen a tots. S’ha d’aclarir, però, que aquest ‘tots’ es refereix a tots els partits del sistema. Els partits de sempre tendeixen a patrimonialitzar la política fent creure que només la poden fer ells. Al marge que soni a excusa, quan el partit investigat és el teu, és cert que la corrupció contribueix a generar una desafecció dels ciutadans, no cap a la política, com s’ha dit, sinó cap als partits que l’electorat ubica en el sistema. El PSIB, MÉS o Esquerra Unida no sembla que en treguin res -electoralment, s’entén- de carregar tintes contra el PP pels casos que l’afecten. I, en canvi, Podem o, fins i tot, Ciutadans es beneficien d’un oi generalitzat.

On estava escrit que per fer política s’havia de tenir estructura? Qui mana que per tenir presència pública s’hagi de tenir programa? Amb màrqueting polític, adapant-se a les noves maneres d’interactuar socialment, amb consignes clares, amb un discurs que fa protagonista el mateix ciutadà que s’ha sentit trepitjat i, clar que sí, amb el suport de potents mitjans de comunicació, de televisions, també es pot fer política. Podem o Ciutadans són ara capaços d’entrar al Parlament i, fins i tot, de decidir qui governa aquesta comunitat.