El PP espera viure de Podem

Fins ahir només els socialistes celebraven el canvi. El PSIB riu, plora i allarga la festa. Com si hagués de ser la darrera. Podem no exterioritza satisfacció. I MÉS es reservava per a la festa de Miquel Ensenyat i Maite Salord, els seus presidents. Els de MÉS i els de Podem havien permès fins ahir que les revetles fossin només socialistes.

“Canvi” i “somni” deuen ser les paraules més repetides aquesta setmana. Són efímeres. El canvi s’esgota un pic fet. El somni s’esvaeix si no es converteix en realitat. Es repeteixen les cites de Camus i de Rosselló-Pòrcel en els discursos. Torna la literatura, la poesia. Fa quatre anys, a la Llonja, Bauzá deia que “ens hem de deixar de romanços” en un discurs sense cites. Ara, amb el rostre pàl·lid, aguanta estoicament que la nova presidenta Armengol li digui “autoritari” a la cara entre vers i vers. Fora de la Llonja, al pati, la gent del carrer, vestida com la gent del carrer, substitueix els grans hotelers que l’envoltaven a ell, ara desapareguts. Sortiran si senten l’olor de l’ecotaxa. Bauzá ja no serà pel mig. La setmana que ve podrà partir a Madrid a descansar amb sou públic.

Els debats d’investidura no serveixen per valorar què farà o què no farà una presidenta o un govern. Valen per comprovar el desplegament tàctic amb què cadascú planteja el joc polític. Francina Armengol fa un discurs d’investidura dedicat a Podem i Alberto Jarabo la renya. No són protagonistes ni el PP, que encara que no vulgui continua sent el partit majoritari de la cambra, ni tampoc MÉS, que fa un mes s’havia de menjar el món i que ara sembla insatisfet amb ell mateix per haver aconseguit allò que ni somiava fa dos mesos.

Armengol i Jarabo forcen el paper. Ella es conté i només riu quan ja és presidenta. Ell vol fer de dur amb cara de nin. El seu sí però no és suficient per al PP. Els populars pretenen viure quatre anys de Podem. No només somia Armengol, ells també somien en una inestabilitat que els desperti. Esperen que el partit dels cercles els serveixi per dissimular les seves guerres internes. Balears no es mereix que el seu partit majoritari sigui un poblat de l’Oest. De moment, els populars no han superat el xoc. En tres de les quatre votacions que s’han fet al Parlament, el Pacte s’ha dividit i ells ni se n’han temut. L’única votació en la qual l’esquerra ha anat plegada ha estat, precisament, la que ha convertit Armengol en presidenta.

El Pi dóna peixet. S’absté en la investidura i s’ofereix per a tot. Sap que no es pot alinear amb el PP perquè, si no, no es justifica. Espera el seu moment. El dia que Podem passi de la renyada als fets, allà serà El Pi per consolar PSIB i MÉS. El dia que l’esquerra no aconsegueixi allò que El Pi també desitja, allà serà Jaume Font per recordar-ho. Ciutadans, si no va viu, quedarà eclipsat pel PP i no tindrà raó de ser. Haurà de trobar un argument més enllà del lingüístic. MÉS per Menorca i Gent per Formentera deixaran Eivissa com l’única illa sense veu al Parlament mallorquí.

Aquesta vegada serà diferent. Podem no només és l’esperança del PP, és també la garantia que el Parlament jugarà algun paper.