“Parlament: bla, bla, bla”

Parlen, xerren, rallen. Ho deia l’expresident i encara verge senador Bauzá, tot i que no predicava amb l’exemple. Ara s’ho aplica el Pacte, però ja és massa tard. S’adonen que empren idiomes diferents. No s’entenen. Els nous rompen els codis antics perquè els vells no s’adapten a la nova realitat. El mal ja està fet. I queda. La solució només serà un pegat, si arriba. Parlen de com resoldre el problema, però no de resoldre el problema.

Esclatat el conflicte i sabedors que totes les mirades estan posades en els nomenaments, els socialistes continuen com sempre: situant compromisos en càrrecs del Govern. Que si ara un exbatle per aquí, que si ara un exnosequè per allà. Triant Ramon Socias com a candidat al Congrés, el PSIB demostra que duu les cucales ben posades i dóna la raó a Podem. Votant amb el PP a la primera oportunitat, Podem dóna la raó al PSIB. El partit de Jarabo semblava dimarts estar més preocupat per haver-se de retratar amb els populars que per haver de deixar el Govern en minoria des de bon començament. Aquests també es miren al mirall. El primer gran acord del Pacte que es compleix és el que havia de convertir el Parlament en protagonista. No ho havíem entès. Ens havíem cregut que seria protagonista per la negociació, no pel trencament.

La desconfiança no la provoca una votació. Ja existia. La votació només la confirma, dinamita la poca confiança que existia. L’única solució del Pacte passa per canviar les regles del joc. Aquestes ja no serveixen. És el mateix que passa al Principat, salvant totes les distàncies. La votació ho canvia tot.

Aquest Parlament no és com els altres. S’hi percep una tensió constant, una necessitat d’estar sempre en guàrdia. S’explica perquè hi ha un Govern que no té majoria al Parlament, perquè ja no hi ha preguntes ‘de bromes’ o perquè el PP depèn de Podem per fer oposició.

Minven les corbates. Canvien les paraules. Abans, els parlamentaris ens delectaven amb algun “Mai moren batles” o avisaven que “A les costes de Xorrigo ens trobarem”. Ara s’implementen sinergies per afavorir convergències en una estratègia de transversalitat. MÉS podria registrar les paraules “prosperitat” i “compartida”. I Podem podria patentar “empoderar”.

En el nou Parlament hi ha diputats que saben parlar, com el de MÉS per Menorca Josep Castells. I altres que ja coneixem, com Antonio Gómez. Fa una pregunta i mig hemicicle es riu d’ell. Però la seva pregunta acabarà trasbalsant encara més el Pacte. Amb la resposta del vicepresident Barceló, la presidenta i cada conseller acaben de perdre mil euros al mes. La cursa per veure quin polític s’abaixa més el sou encara no ha acabat. I no seria d’estranyar que la pregunta de Gómez acabàs tornant un bumerang. Si s’optàs per retallar salaris a la cambra, el PP és qui més té a perdre: és qui més diputats té i qui més depèn d’aquests sous. Aquesta serà la propera batalla, juntament amb la dels pressuposts, és clar.

Passa una galera per davant de l’edifici del Parlament, el xofer l’assenyala amb el dit i als seus passatgers estrangers els diu: “Parlament”. I tot seguit obre i tanca la mà i afegeix: “bla, bla, bla”.