“Què fa aquest nin?, s’ha adormit a la platja?”. Uff. Mirar les notícies amb ella és un repte permanent. Li he de dir la veritat, si no té ni tres anys? Trob que sí. “No dorm. És mort”. Ja sé què vendrà ara. “I per què?”. La bufada que peg li fa obrir encara més els ulls. Li explic que s’ha ofegat quan fugia del seu país perquè hi ha una guerra, que cercava una vida millor. I aprofit per dir-li que no l’han ajudat aquells que ho podien fer, que la seva mort és la nostra vergonya, que hi ha una cosa que es diu Unió Europea que no hauria de servir només per imposar retallades. M’escalf. Ja que hi som, també li dic que sóm uns hipòcrites. Sí, perquè ens han de sacsejar amb imatges com aquesta perquè descobrim la tragèdia de cada dia. Ara són sirians. Abans eren subsaharians i ningú movia un dit... Ja no em mira, ha perdut el fil. Crec que no ha notat, que m’havia indignat.
“Què són extremenys? Què són extremenys?”. Em planteig no tornar a mirar l’informatiu amb ella devora. Ho aplega tot. Aquesta setmana intentava aparcar amb ella al seient de darrere. Un espavilat em va prendre el lloc i se’m va escapar un “beneit”. Al cap d’un minut li deia beneit al seu conte perquè se li havien aferrat dues pàgines.
“Què són extremenys, papà?”, repeteix en veure que no li contest. “Aquest Ensenyat, com la lia ”, pens. També li contestaré. Li podria dir que són persones com nosaltres, però que, en lloc de viure a Balears, viuen en un altre lloc que es diu Extremadura, i quedar-me tan tranquil. No, optaré per complicar-me un poc més la vida. Li explicaré que gaudeixen d’uns serveis públics millors que els nostres, que tenen millor sanitat, educació o serveis socials només perquè el seu govern rep molt més finançament que el de les Illes sense que hi hagi cap element objectiu que ho justifiqui. Però si li dic això no m’entendrà.
“Què són extremenys?”. “Un moment, ara t’ho dic”. Li hauré de posar exemples. No li posaré el de n’Ensenyat. El dels pagesos i el bar. Trob que no és bo, que no explica la situació. Li podria posar el de les coloraines i les tablets a les escoles. Ella sap què és una tablet i què són els llapis de colors, però no sé com dur-la fins a l’exemple. Si li contest, també li he d’explicar que els extremenys no en tenen gens de culpa, de gaudir d’uns serveis públics millors que els nostres, que la culpa és de l’Estat, que aplica un sistema pervers, però també nostra, perquè pintam massa poc i perquè som beneits. No. No li diré beneits. Ja em va bastar amb el de l’altre dia. No li contestaré. Estic per dir-li una parida tipus “los extremeños se tocan” i quedar-me tan ample. Pas. Li pos dibuixos a la tele.
“I en Mic? Encara no ha tornat de vacances?”. M’olor que ha estat pitjor el remei que la malaltia. Tanta sort que no m’ha demanat per IB3. Li cont que els senyors que el van enviar de vacances ara ja no hi són i que els nous encara no han trobat el moment de cridar-lo perquè torni a sortir per la tele. Li dic que ja fa dos mesos que aterren i que a vegades aixequen molta pols però no acaben de tocar a terra. També li coment que en Mic és important, però que hi ha altres coses que ho són més. Potser m’he enrotllat massa. Quan la mir, m’adon que dorm.
