OBSERVATORI

En la mort d’un amic

Les paraules no consolen ni alliberen quan se’n va un amic. En Tomeu Picornell era un amic. I ara, que ja és tard, fa ràbia no haver gaudit més de la seva amistat; no haver-nos adonat abans que s’estava acomiadant.

Des de l’adéu, se’m disparen diapositives al cervell i en totes surt ell. El veig al 'Diari de Balears', amb els cabells llargs, el primer dia que vaig començar a fer política a les seves ordres. El veig fa pocs dies, canviat, en una terrassa d’un bar, demanat-li que m’orientàs i comentant el seu balanç de la gestió de Bauzá, un dels seus darrers escrits i un dels que retrata perfectament la seva lucidesa.

El veig comentant la jugada, amb més amics, discrepant, segur d’allò que diu, contundent, sempre dues passes per davant, veient detalls, aportant raonaments, enfocaments, que no se’ns haurien ocorregut a la resta. El veig rient a les totes, amb nosaltres, amb na Cati devora. En Tomeu era lúcid també per l’humor i totes les seves víctimes l’estimàvem perquè li reconeixíem l’enginy i perquè també rebia ell.

I el veig a cavall del seu llaüt, amb camiseta blava i gorra, amb el timó entre les cames mentre n’encén un. Amb el tup-tup-tup
tranquil·litzador del motor que es va apagant i un rastre a la mar que es perd per l’horitzó.