El renou

El Govern es queixa del renou de Podem sense assumir que el renou és intrínsec al Pacte. O algú no sabia el primer dia que això seria així? En tots els pactes sempre hi ha algú que no s’hi sent tan vinculat com els altres, que assumeix que no es beneficiarà com la resta de les actuacions conjuntes, sempre hi ha algú a qui no queda més remei que fer-se notar. S’ha vist en el passat, amb UM, amb el PSIB, amb el PSM, amb Esquerra Unida, amb Els Verds, amb Esquerra... Ha passat sempre. Ara, en lloc de lamentar-se, haurien d’acceptar que si sona, si desafina o, fins i tot, si només fa renou és perquè hi ha orquestra o xaranga o el que sigui. Sense renou no hi hauria Govern ni el Govern podria fer el que fa. El renou els distreu, sí, però sobretot ens distreu. El problema serà si només queda el renou.

Els socis de Podem al Govern s’entesten a mirar cap a l’Ajuntament de Palma o cap al Consell de Mallorca. Troben que allí regna la pau. No senten renou i interpreten que en silenci fa més bon fer feina. En aquelles arcàdies Podem governa, però no se’l sent. Ningú no vol convertir el Govern en una arcàdia. El PSIB no vol Podem dins el Govern i MÉS tampoc no l’hi voldria ara. Temen que només serviria per amplificar el renou. Podem no hi entrarà ni ara ni després del 20-D. I no ho farà perquè no considera que Cort o el Consell siguin arcàdies. El partit no es visualitza en aquestes institucions, es difumina, calla. La pau té un cost i la formació l’assumeix perquè sap que on es juga bona part del seu futur és al Parlament -i a Madrid, no ens enganem.

Al Parlament fins ara ha fet renou, massa sovint poc justificat. Ha semblat que feia renou per fer renou. Ha optat pel paper de dolent, tocant als socialistes allò que no sona i dibuixant un MÉS als braços del PSIB. No dic que no tingués raó, dic que no ha servit de res. Ho ha fet amb els nomenaments d’alts càrrecs, per exemple. I no li ha acabat de sortir bé perquè és difícil no caure en contradiccions, perquè costa d’entendre que amb el retrat que fan dels socis mantinguin un pacte amb ells i perquè, pel camí, la seva credibilitat també s’ha anat desgastant.

Ara, però, perfilen una jugada que pot donar sentit al renou. Han decidit callar, de moment, en la negociació del pressupost autonòmic. Deixaran que el Govern aprovi el seu pressupost i ells després l’intentaran canviar al Parlament. L’operació permetrà que tothom vegi quin era el pressupost del Govern i quin és el del Govern amb Podem. Té perill, evidentment. El perill per al Govern és la incertesa perquè aprovarà un document que haurà de canviar, perquè no podrà garantir gairebé res i perquè qualsevol proposta de Podem es pot aprovar amb el suport del PP. El perill per a Podem és que se li planteja el primer repte seriós: pot justificar-se i pot justificar el Pacte. Si el pressupost no varia direm que pinten poc, però si varia, veurem Podem darrere de cada variació, per a bé i per a mal. La formació podrà vendre que això es fa o això es deixa de fer perquè ells hi són (esper que no es distreguin descobrint que poden eliminar el sou de Fernández Terrés). Podem pot donar sentit al renou. I el Govern, a canvi de fer-los-en coresponsables, haurà d’assumir aquest renou com si fos música celestial.