Rafael Argullol

Rafael Argullol

Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Soc professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i he escrit trenta-cinc llibres de poesia, narrativa, assaig i viatges. He col·laborat en diversos diaris. He treballat en diversos pintors, arquitectes i músics. El fruit més recent d'aquest treball és l'estrena de l'òpera 'L'enigma di Lea', creada en col·laboració amb el compositor Benet Casablancas. Prèviament, havia participat en obres teatrals i operístiques de La Fura dels Baus. Més informació a la meva pàgina web: www.rafaelargullol.com

La voluntat i la fortuna

Acostumem a considerar maquiavèl·lic qui creu que el fi justifica els mitjans. Tanmateix, no se sap del cert que Nicolau Maquiavel fes mai aquesta afirmació, o jo no la recordo a El príncep ni en cap dels...

L’home que buscava una veritat

V aig llegir per segona vegada Guerra i pau en el transcurs d’un llarguíssim viatge en tren per terres russes. La tria de la novel·la de Lev Tolstoi no podia ser més encertada, no tan sols per la comparació...

Foc i memòria

En el meu primer viatge a Varsòvia em va impressionar molt el que em van explicar sobre la destrucció de la ciutat pels nazis. No tan sols van provocar la destrucció física dels edificis sinó que, per...

La realitat i el desig

Torno poc als poetes de l’anomenada Generació del 27, amb dues excepcions: com a espectador teatral he seguit sempre les obres de Federico García Lorca i com a lector mai he deixat de llegir Luis Cernuda....

Instint i civilització

Després d’Emilio Salgari i Jules Verne és l’escriptor que més vaig llegir a la infància avançada. Jack London ho tenia tot per poder interessar-me: un sentit innat de l’aventura, un exotisme cridaner i la...

Una indagació sobre l’absurd

Als dadaistes i surrealistes els encantava formar part de l’Acadèmia de Patafísica, en realitat una antiacadèmia que parodiava les acadèmies convencionals. Marcel Duchamp i Joan Miró, entre d’altres, van...

Autors i lectors

N o he tornat a llegir Cien años de soledad. Vaig llegir la novel·la a la universitat, me’n vaig enamorar, com gairebé tothom, i mai l’he rellegit. Amb ella vaig llegir els relats escrits per Gabriel García...

Més enllà de les fronteres

Hi ha una característica extremadament paradoxal a la vida d’Aldous Huxley: tenia greus problemes visuals des de l’adolescència però es va convertir en un dels observadors més aguts del segle XX. Estava...

Una joia maligna

Va ser adorat per la posteritat, sobretot pels surrealistes. Tanmateix, Isidore Ducasse, conegut com a comte de Lautréamont, va morir com un perfecte desconegut, joveníssim, als vint-i-quatre anys. Prou per...

Un renaixentista de l’avantguarda

E l tret que més uneix l’avantguarda artística del segle XX amb la del Renaixement és la necessitat d’experimentació. En els dos casos, l’inconformisme respecte a la tradició heretada va acompanyat d’un...

El ball dels supervivents

Recentment s’han recuperat diversos textos literaris que contenen la descripció d’una epidèmia. S’han citat, per exemple, el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe, situat a Londres, o el final de De...

Anatomia d’una ciutat

Ala pintura de la primera meitat del segle XX hi ha un quatre emblemàtic que sintetitza la visió urbana dels artistes: es tracta de Metropolis de George Grosz, un oli de petit format però de volcànica...

La dificultat de ser lliures

Recordo l’enterrament de Sartre, l’any 1980: vint mil persones van acompanyar el fèretre fins al cementiri de Montparnasse. Moltes més, durant el dia, van honrar el cadàver del filòsof. La popularitat de...

Poesia i revolució

Les relacions entre l’art i la revolució sempre han estat conflictives. Ja ho van advertir Schiller i Goethe primerencament respecte a la Revolució Francesa en anunciar un conflicte que, posteriorment, s’ha...

Canvi de destí

Va aconseguir una audiència de Hitler i li va demanar l’alliberament dels presos polítics noruecs, però després de la Segona Guerra Mundial va ser acusat de filonazi, els seus llibres van ser cremats a Oslo...

Una ciutat, un món

La relectura de La novel·la de Ferrara o El jardí dels Finzi-Contini revela fins a quin punt Giorgio Bassani va ser un dels grans narradors del segle XX. Les seves pàgines contenen un rar equilibri entre...

El poeta automàtic

Abans que el seu retrat amb el cap embenat es convertís en una espècie d’icona dels artistes avantguardistes, Guillaume Apollinaire ja era un dels protagonistes principals de l’avantguarda europea. Mort el...

Ficció contra ficció

Tot i devorat per la seva llegenda, Truman Capote és una referència central de la literatura contemporània. També es pot dir de manera antagònica, si es prefereix: alimentat per la seva llegenda. Devorat o...

Lliçó per a nàufrags

F orma part del minoritari grup d’escriptors que hauria desitjat conèixer. Pamfletista, agitador, espia, periodista, Daniel Defoe sembla posseir les claus per entendre la transició entre els segles XVII i...

El poeta com a desterrat

És difícil saber el que continua viu de l’obra de Federico García Lorca. Un té la temptació de dir: tot. I és possible que l’encerti. No sé com es llegiria avui El romancero gitano, tot i que sens dubte la...

El càstig de la fortuna

Un dels temes més recurrents en la narrativa de la segona meitat del segle XIX és el de la decadència d’una saga familiar. Balzac és el primer que en diverses novel·les de La comèdia humana emprèn aquest...

La suau passió d’un pragmàtic

Una vegada, a Roma, em van ensenyar la modesta residència de monges on va passar els seus últims anys George Santayana. Era el lloc adequat, em vaig dir, per a Santayana, un home la saviesa del qual,...

El coneixement universal

Avui en dia ens costa entendre com es podia aconseguir tal quantitat de coneixements en una sola vida. I, en efecte, podria semblar que un home com Leon Battista Alberti hauria necessitat diverses vides per...

Ironia i tragèdia

C om altres escriptors que havien canviat la llengua literària, Vladimir Nabokov mai es va sentir segur amb el seu ús de l’anglès, idioma que havia substituït el rus matern. A Joseph Conrad li havia passat...

La metamorfosi de Satan

C al estar atents a les lectures preferides dels monstres. La de la criatura creada pel doctor Frankenstein era El paradís perdut, de John Milton. Per a l’autora de la novel·la, Mary Shelley, la influència...

Confessor de si mateix

França ha donat sempre -menys últimament, pel que sembla- personatges amb un peu en la política i un altre en la literatura, capaços de destacar en l’una i en l’altra. Un dels més excel·lents és...

La literatura com a revolució

En el primer terç del segle XXI costa d’entendre la importància de l’escriptor militant en altres èpoques. La nostra és poc donada a escoles i moviments. Tanmateix, la figura de l’escriptor militant es...

Sota vigilància

Entre els escriptors del segle XX només Kafka, crec, comparteix amb Orwell el privilegi d’originar un qualificatiu universal. Tots entenem el que significa kafkià i l’ús d’aquest terme ens estalvia...

El poeta com a transgressor

Goethe el va equiparar a Napoleó perquè, com ell, Lord Byron tenia una personalitat demònica. Un qualificatiu que assenyalava un talent i un destí excepcionals. També es referia a existències no totalment...

Acció i deducció

P er a Sherlock Holmes, el personatge creat per Conan Doyle, l’acció és filla de la deducció. Holmes només actua quan el seu cervell ja ha planificat gran part de la ulterior actuació. Altres detectius...

< Anterior | 1 | 2 | 3 | 4 | ... | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | Següent >