12/11/2017

Art enfront de vida

2 min
Dirk Bogarde interpreta al film Mort a Venècia de Visconti l’escriptor turmentat del llibre de Mann.

Q uan, pòstumament per exprés desig de l’escriptor, es van publicar els Diaris de Thomas Mann, els lectors van poder comprovar que, en certa manera, el novel·lista havia habitat en la mateixa contradicció que molts dels seus personatges: l’art enfront de la vida, o fins i tot l’art contra la vida. Perquè, en efecte, encara que l’univers narratiu de Mann és extraordinàriament extens i ric, no hi ha dubte que aquell dilema, quan no oposició, constitueix el centre neuràlgic en el qual convergeixen tots els camins espirituals que planteja. El que Nietzsche enuncia amb la seva habitual radicalitat és recollit per Mann amb gran refinament i amb delicadesa no exempta de duresa. Crec que podria formular-se més o menys així: cal morir per a la vida per viure per a l’art.

No estic d’acord amb aquest principi i per això sempre em sento més a gust a l’ombra d’un Montaigne o un Goethe que dels autors que, des de diferents angles, han vist incompatibles art i vida. Però hi ha un sentiment modern majoritàriament a favor d’aquesta incompatibilitat. Thomas Mann és el mestre indiscutible a l’hora de desenvolupar-la amb màxima sofisticació a La muntanya màgica o a Doktor Faustus. En aquestes dues extensíssimes novel·les la dissecció de les dificultats entre art i vida és implacable. No obstant això, amb molta més brevetat, La mort a Venècia és demolidora sobre aquest tema.

El protagonista, un escriptor consagrat però que ha mantingut la seva vida allunyada de la sinceritat moral, necessita literalment morir per poder enfrontar-se a la seva veritat. La gradual proximitat de la mort li demostrarà l’engany de la seva existència, així com la falsedat vital sobre la qual s’ha construït el seu art. Consagrat entre els consagrats, a Thomas Mann el turmentava aquesta qüestió, si fem cas dels seus Diaris. En gran mesura se sentia com els seus personatges, atrapat en la dificultat més gran de totes: viure la vida. Ja fos en un balneari de luxe a Davos o en els aclaparadors carrers d’una Venècia presonera de l’epidèmia.

stats