Confessor de si mateix

França ha donat sempre -menys últimament, pel que sembla- personatges amb un peu en la política i un altre en la literatura, capaços de destacar en l’una i en l’altra. Un dels més excel·lents és François-René de Chateaubriand, referència principal del Romanticisme francès, amb obres com Atala, i controvertit polític que va estar en gairebé totes les batalles de finals del segle XVIII i principis del XIX. Enemic de la Revolució Francesa, va denunciar amb coratge el Terror sense acabar d’encaixar bé en el món de la contrarevolució monàrquica. Va tenir després una fascinant i contradictòria relació amb Napoleó, a qui admirava i detestava per igual.

Com a assagista conservador va escriure El geni del cristianisme, un llibre excèntric i brillant que potser és el principal elogi modern al catolicisme. En realitat, més que en la teologia, es recolza en la fantasia, amb recursos literaris pròxims als seus propis relats romàntics. Una raresa que val la pena abordar, si bé la seva gran obra, la que li va ocupar quaranta anys de la seva vida, va ser Memòries d’ultratomba, redactada en bona part després de la seva definitiva marginació de la política. Abans d’això, Chateaubriand va recórrer Europa com a diplomàtic, com a viatger particularment de l’Antiguitat, com a aventurer i com a espia.

Les múltiples facetes del seu autor queden enlluernadorament recollides a Memòries d’ultratomba, un dels millors textos autobiogràfics que s’han escrit mai, a mig camí entre les Confessions de sant Agustí i les Memòries de Casanova. Com aquest últim, Chateaubriand té un talent especial per combinar amb naturalitat l’àmbit públic i el privat, de manera que la seva vida personal es reflecteix també en el mirall de la vida pública. Tanmateix, en la profunditat intel·lectual i sentimental del seu escrit s’aproxima a sant Agustí. En les Memòries d’ultratomba, Chateaubriand fa d’historiador, cronista i confessor de si mateix, sense deixar de banda la ficció. Un llibre total que canvia la percepció del lector.