Del plaer i del dolor

En el col·legi religiós on vaig estudiar hi havia un capellà, professor de filosofia per a més inri, que sempre ens advertia: “Guardeu-vos dels epicuris”. Però, paradoxalment, mai ens va ensenyar en què consistia la doctrina d’Epicur. Aquell home, no obstant això, era coherent amb el prejudici contra aquest filòsof tan estès en el cristianisme i, per extensió, en la cultura occidental. Crec que quan ens aconsellava que ens guardéssim dels epicuris volia dir que no fóssim, nosaltres mateixos, epicuris, és a dir, pecadors que anteposaven el plaer a qualsevol cosa, militants de l’excés. Els epicuris van tenir segles de mala fama, i fins i tot autors tan insignes com Dante els van condemnar sense contemplacions a l’infern.

Segurament, com el capellà del meu col·legi, el gran Dante tampoc havia llegit Epicur i es deixava guiar pel prejudici cristià. L’ Ètica d’Epicur no té res a veure amb el que tantes vegades s’ha atribuït als epicuris. És, al contrari, una denúncia de l’excés, d’aquella hybris a la qual els antics grecs es referien sempre amb paüra. De fet, els fragments conservats d’Epicur ens ofereixen un dels textos més savis que s’hagin escrit mai, i les seves recomanacions ombregen totes les receptes contingudes en tants pamflets d’autoajuda.

Amb austeritat aclaparadora Epicur recomana, per damunt de tot, el cultiu de l’amistat i evitar mentre sigui possible el dolor. Aquests són els veritables plaers. Inoblidable és el fragment que sintetitza la seva filosofia, senzill de gravar en la memòria: “Tingui’s present només el quadrifàrmac: el déu no s’ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal, fàcil de suportar”. Pocs textos han sabut combatre la por amb més eficàcia i, encara avui, pocs ens conviden amb tanta força a viure.