Déu, el mestre i el mariner
Q uan era petit vaig llegir una versió infantil de Moby Dick. Era un text molt reduït en comparació amb l’original, amb belles il·lustracions sobre la vida marinera i la persecució de la balena blanca. Crec que vaig somiar més d’una vegada en Moby Dick, o en el dibuix que havia vist d’ella en el llibre il·lustrat, i amb el soroll sincopat que la pota coixa del capità Ahab produïa sobre la coberta del vaixell.
La versió infantil era pura acció. Després, quan vaig llegir l’obra que havia sortit de les mans de Herman Melville, moltíssim més extensa, vaig saber que Moby Dick era, simultàniament, un tractat sobre els cetacis, una novel·la, una crònica de viatges, un relat filosòfic i, sobretot, un desafiament, l’evocació del desafiament més formidable al qual pot enfrontar-se un home.
Moby Dick està lluny de ser pura acció, com podria haver cregut quan era petit. Cal tenir paciència i ànim de lectura pausada per introduir-se en el complex microcosmos creat per Melville. Aparentment, l’erudició tractadística que envolta l’obra és alguna cosa artificiosa; no obstant això, quan un s’embarca en la lectura aquesta atmosfera es fa necessària i el lector, com Jonàs en el si del peix bíblic, viu a l’interior de la balena que Ahab està obsessionat a perseguir. A Nantucket, l’illa dels baleners, tot remet al duel entre el mariner i el monstre. Tot té forma de balena i tots viuen a l’entranya d’una balena: els que ja van morir en la lluita i els que en el futur moriran.
El capità Ahab, terrible i magnífic, és l’habitant privilegiat d’un món sotmès a la màxima tensió. Està dominat per una passió fosca que, al seu voltant, s’atribueix al rancor i al ressentiment. S’atribueix la seva obsessió al fet que, temps enrere, va ser mutilat per la balena blanca. Però Ahab no té res de vulgar, i aquesta atribució limita el seu autèntic caràcter. Moby Dick, el monstre que solca majestuosament els mars, no és només una balena: és l’alteritat abismal, és l’absolut, és Déu. I cap desafiament supera l’enfrontament final del mariner i Déu; tots dos s’enfonsen en les profunditats de l’oceà.
