COMPANYS DE VIATGE

Egotisme i llibertat

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

No crec que hi hagi hagut un escriptor més contradictori i que s’hagi entestat amb més afany en la tasca de demostrar la seva coherència a la posterioritat. En els seus escrits autobiogràfics Jean-Jacques Rousseau s’esforça per ordenar les peces del trencaclosques de la seva vida. Així ho fa a Els somieigs del passejant solitari i, en especial, a les Confessions, reminiscència fins i tot en el títol de l’obra de sant Agustí, tot i que amb diferents destinataris. Mentre, almenys en la intenció pública, les confessions d’aquest van dirigides a Déu, les de l’escriptor ginebrí es dirigeixen explícitament cap a ell mateix, primer jutge del judici final que el futur entaularà sobre la seva persona.

Rousseau ha tingut els seguidors més antagònics imaginables perquè ell mateix va cultivar l’antagonisme entre els seus punts de vista. En part per això la seva lectura ha suscitat en mi una doble percepció. He admirat la seva capacitat per fer argumentacions sense prejudicis, lliures en un sentit profund del terme; però també m’ha incomodat la seva arbitrarietat, sovint paranoica, i un especial cinisme -molt rousseaunià- a través del qual les grans declaracions sobre la humanitat semblen emanar del més calculat dels egotismes. Cap dels múltiples territoris que va abordar Rousseau es deslliuren d’aquella doble percepció: la política, l’educació, l’art. Potser només la música queda exempta de la sospita que fàcilment pot recaure sobre tots els seus escrits. Quan parla de música és quan Rousseau fa menys de Rousseau.

Les Confessions, per altra banda, és un text extraordinari amb una qualitat narrativa fora del comú. És possible que el primer objectiu sigui l’autojustificació, però aquest objectiu queda desbordat pel propi talent de Rousseau. És un dels millors retrats del Segle de les Llums, un segle que va tenir retratistes excepcionals. Però va més enllà per convertir-se en una de les pedres angulars sobre les quals es construeix la sensibilitat romàntica. Per bé i per mal orienta el rumb que seguirà l’individualisme modern.