Elogi de l’inconformisme
A la catedral de Basilea, davant la tomba d’Erasme, un té la sensació de trobar-se davant d’una de les empremtes més decisives de la cultura europea, o de la mateixa idea d’Europa, quan aquesta idea no transcorria pels fons dels buròcrates sinó pel territori marcat per la memòria de grans creadors intel·lectuals. Abans de Goethe o Valéry, per citar dos noms, la gran idea d’Europa -la que pot suscitar il·lusió i no rutina- apunta en Montaigne i en Erasme de Rotterdam, i aquest últim, potser, és el primer expositor profund d’una esperança d’unitat europea fonamentada en l’humanisme. Davant la tomba d’Erasme un pot evocar la figura d’un dels principals inconformistes de la nostra cultura.
Elogi de la bogeria, la seva obra més coneguda i la que millor exterioritza el seu tarannà, a més de ser llegida sempre amb profit, hauria de ser un llibre de capçalera obligatori en els temps lamentablement recurrents, en què predomina el dogmatisme i el maniqueisme. El més admirable en Erasme és la força i la ironia amb què va desemmascarar l’“obligació de prendre partit”, el lema favorit dels sectaris. Sotmès a enormes pressions, es va negar a triar en el conflicte religiós que oposava Luter a l’Església romana. Veia encerts i errors en tots dos bàndols. Preferia argumentar, matisar i, en la mesura del possible, continuar sent un home lliure.
Per a mi és emocionant la passió per la llibertat de què va fer gala Erasme al llarg de la seva vida, tant en els seus escrits com -encara més difícil- en els seus actes. Una després d’una altra, va rebutjar les successives institucions que li oferien seguretat i es va decantar per conservar sempre una independència existencial, perillosa per a molts però progressivament atractiva per als que van veure en ell l’encarnació de l’esperit lliure que requeria el futur d’Europa. Cap llibre com Elogi de la bogeria per vèncer la temptació de posseir la veritat.
