L’escriptor que pintava les emocions
PELS CARRERS DEL PARÍS DE FINALS DEL SEGLE XIX un home cerca desesperadament la pedra filosofal. A aquest alquimista fora d’època l’envolten tot tipus de perills i, també, d’ombres persecutores que el segueixen, potser per robar-li el sensacional descobriment, per una ciutat fosca i fantasmagòrica. L’home en qüestió és l’escriptor suec August Strindberg. La principal de les ombres persecutores correspon al pintor noruec Edvard Munch. La història d’aquest viatge a la bogeria la narra el mateix Strindberg al seu llibre autobiogràfic, escrit en francès, Inferno.
August Strindberg va tenir una relació còmplice, però tensa i violenta, amb alguns dels millors pintors de la seva època. Amb Munch va tenir una amistat delirant. També amb Gauguin, que va utilitzar una carta demolidora de Strindberg contra ell com a text d’un dels seus darrers catàlegs. Potser el problema és que l’escriptor Strindberg allotjava un pintor de qualitat que competia amb el propi escriptor. Extensos passatges dels llibres de Strindberg són literatura pintada. Quan es llegeixen es té la impressió de mirar un quadre.
Strindberg, en realitat, va ser un pintor intermitent i gairebé clandestí. No obstant això, en l’actualitat es comença a reconèixer el seu gran valor artístic. La principal particularitat de la seva obra és que pintava la naturalesa com si fos l’anatomia humana i, fins i tot, la psicologia dels éssers humans. Com el seu amic i adversari Munch, volia pintar les passions. El noruec ho feia a través de les màscares; el suec, mostrant de manera salvatge els fenòmens naturals. Tots dos van voler pintar la gelosia. Strindberg ho va fer amb el paisatge turbulent de Nit de gelosia, un quadre robat el 2006 i recuperat dos anys després als baixos fons d’Estocolm. Un destí coherent amb les pàgines d’ Inferno.
