Misc 02/11/2014

L’obscura veritat del bufó

De Luitspelende Nar [Bufó tocant el llaüt], de Frans Hals (1581-85/1666)

i
Rafael Argullol
2 min

SOBRE SHAKESPEARE S’HA ESCRIT PRÀCTICAMENT TOT: que no apareix la paraula Déu a la seva obra, que hi ha dos centenars de suïcidis als seus drames, que hi ha més escenes de foscor que de llum, que, en realitat, Shakespeare no és l’autor del seu teatre. Encara avui dia a Londres hi ha un club que defensa que no va escriure ni una sola línia: ell era únicament l’actor que representava les peces teatrals que en la clandestinitat escrivia Christopher Marlowe. Però em sembla que mai he llegit quants bufons apareixen en els seus escrits. Deuen ser molts. Desenes.

Com en Velázquez. Un pintor poc prolífic amb una sèrie de retrats de bufons, entre els quals el magistral Don Sebastián. Tant en Velázquez com en Shakespeare el bufó perfecte és aquell que actua com a contrapunt del rei. És una contrafigura del poder i, per tant, un poder temible. L’arma del bufó, com la del boig, és dir la veritat. De manera obliqua si es vol, en formes obscures gairebé sempre. Però diu la veritat, i per això esdevé incontrolable, un grotesc heroi de la llibertat.

Es troben a faltar en la nostra època autèntics bufons disposats a dir tota la veritat, bojos que expressin una saviesa abrupta. Potser el que passa és que la mala bufonada -la dels mals bufons- ha conquerit tot l’espai polític i la mentida té, amb impunitat, el monopoli de la paraula. Els reis absoluts de Shakespeare o de Velázquez havien de permetre la veritat del bufó. La gran bufonada, avui, distorsiona totes les paraules.

El bufó té la mirada seriosa, com Don Sebastián. El bufó té la mirada alegre i canta, com a l’obra de Frans Hals Bufó tocant el llaüt. Amb la tragèdia o amb la comèdia la seva veritat és imprescindible.

stats