COMPANYS DE VIATGE

Perseguint ombres

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Llegir Rayuela va ser, en el seu moment, quan jo era estudiant, una experiència única entre les experiències úniques que es produïen en aquella època. Et senties estranyament còmplice de les fantasmagòriques aventures d’Horacio Oliveira i captiu per la sinuositat de La Maga, la no menys fantasmagòrica heroïna de la novel·la. I després, per descomptat, hi influïa l’estructura laberíntica del llibre i el sistema múltiple de lectura del text ofert per l’autor, que, tanmateix, no esgotava totes les possibilitats, gairebé il·limitades, que el lector podia fer seves. Rayuela es va convertir en l’obra més cèlebre de Julio Cortázar, més citada que llegida, la novel·la que sempre es posava d’exemple per presumir d’una complexitat només superada per l’ Ulisses de Joyce, encara més citada i menys llegida.

No sé si tornaria a endinsar-me en aquella experiència. En canvi, estic segur que tornaria a pràcticament tots els contes de Cortázar, un dels cims del relat, que, retrocedint des de Borges i Maupassant fins a Edgar Allan Poe, té en l’escriptor argentí un mestre indiscutible. De Poe, precisament, Cortázar va fer una traducció admirable de les seves Històries extraordinàries. El seu talent és únic per desbordar la realitat en totes direccions i per fer retrocedir el temps fins a convertir-lo en una barreja de res i d’infinit.

Si hagués de quedar-me obligatòriament amb un dels relats de Julio Cortázar, em quedaria amb El perseguidor, màxima expressió d’una creació literària a ritme de jazz. Mai deixaré de recordar el protagonista, Johnny Carter, un saxofonista que es desenvolupa a les fronteres de la consciència, explícitament inspirat en la figura de Charlie Parker. Carter, que té el seu contrapunt en Bruno Testa, un crític musical que està escrivint la seva biografia, és un home reticent als límits de la realitat, un perseguidor d’ombres que ha de desafiar contínuament, en la seva pròpia existència, les coordenades de l’espai i del temps, i així mateix les lleis morals. En aquest sentit és la quinta essència dels herois de Cortázar: les ombres són l’autèntica realitat.