02/10/2016

Pintar l'essència de la pintura

2 min
Jan van Eyck, 1434, National Gallery, Londres.

Hi ha pintures que són autèntiques radiografies de l’acte de pintar. Crec que la que ho és d’una manera més evident és Las meninas de Velázquez. Per això tants pintors moderns, començant per Picasso, han volgut endinsar-se en el misteri d’aquesta obra sense esgotar-ne mai el cabal d’interpretacions. No encertem exactament quin és el nostre punt de vista, com a espectadors, perquè Velázquez va utilitzar diversos punts de vista com a pintor. El retratista es posava fora i dins del retrat en el més espectacular joc de miralls de la història de la pintura. Igual que alguns poetes han volgut poetitzar l’essència de la poesia, Velázquez va voler pintar l’essència de la pintura.

El mateix Picasso, sobretot a partir del cubisme, va voler investigar els laberints interiors de la pintura, amb moviments de composició i descomposició que culminarien, anys més tard, amb el Guernica. Entre els pintors de la pintura moderns destacaria Cézanne, i entre els clàssics Vermeer, tots dos preocupats per contemplar l’acte pictòric per dins. No obstant això, el pioner és un artista flamenc que a finals de l’Edat Mitjana es va plantejar un repte similar al de Velázquez a Las meninas.

Es tracta de Jan van Eyck i del seu conegut El matrimoni Arnolfini, una obra que suscita, com passa amb la de Velázquez, la temptació contínua de la nova interpretació. Penso que les dues obres estan construïdes amb la combinació d’elements aparentment contradictoris, com la precisió i l’ambigüitat. La pintura de Van Eyck, del 1434, té prou ambigüitat per exigir una mirada que mai s’esgota. Però és d’una precisió gairebé obsessiva en tots els seus detalls. El que la fa incomparable -com Las meninas -és que, malgrat aquests detalls, és el poder del conjunt el que domina la nostra visió.

stats