06/05/2018

Siluetes lliscant en un paisatge gris

2 min
L’escriptor en una imatge del 1978, quan tenia 75 anys.

Gairebé tothom lector coneix Georges Simenon pels casos del detectiu Maigret, però l’extraordinàriament prolífic autor va escriure moltes altres novel·les sense el protagonisme del cèlebre detectiu. Algunes d’excepcional qualitat, com Pluja i La neu era bruta. Llegir Simenon té una mica d’addictiu: és molt difícil llegir una de les seves obres sense que t’entri, a continuació, el desig de llegir-ne d’altres. Després de descobrir-ho, gairebé adolescent encara, he passat llargs períodes de la meva vida sense llegir Simenon i, no obstant això, en altres intervals he sigut un d’aquests lectors que cauen en l’addicció i, durant un temps, devoren les seves novel·les, una rere l’altra.

La raó d’aquesta addicció radica, crec, en l’estil i també en el tempo. L’estil de Simenon és dur, tallant, sense contemplacions i també sense concessions. El seu tempo és dual: veloç, sovint vertiginós i, de sobte, per contra, summament parsimoniós, alguna cosa proustiana en la complexa descripció dels detalls. A La neu era bruta, per exemple, la primera part transcorre a una velocitat endiablada, mentre que en la segona el ritme és estàtic, ancorat en la subjectivitat del protagonista. Tot això posat al servei de l’encarnació d’un dels antiherois més potents i desesperançats de la literatura del segle XX. Simenon dibuixa amb quatre traços vigorosos la silueta psicològica dels seus personatges, per després abandonar-se a mil matisos que va desgranant a mesura que transcorre l’argument.

El contrapunt perfecte a aquestes siluetes és la seva habilitat excel·lent per descriure els paisatges humans, ja sigui que se situïn en els baixos fons de París, en les gèlides planícies dels Països Baixos o en el llunyà desert d’Arizona. Simenon sembla dominar aquests paisatges gràcies al mateix procediment usat pel seu Maigret: travessant-los, resseguint-los, esprement-los. Fins i tot després de moltes lectures continua sorprenent el llenguatge directe i sense prejudicis de Simenon, la seva cruesa una mica cínica, la seva capacitat per copejar-nos directament l’ànima amb un sobtat comentari que gela la sang o amb una reflexió tan descarnada com la mort mateixa.

stats