Soroll i silenci dins d’un cercle
QUAN VAIG VEURE PER PRIMER cop aquesta pintura vaig estar a punt de passar de llarg. Com que, en general, no m’agraden les natures mortes, probablement vaig considerar que en un museu tan farcit d’obres mestres com el Rijksmuseum d’Amsterdam no calia perdre el temps amb un quadre menor. Però algun rar impuls, d’aquells incomprensibles, em va fer acostar a l’obra. Aleshores em vaig adonar que aquella pintura circular era hipnòtica. Sota la copa de vidre, situada al centre, hi havia dues pipes de Pisa i un full de paper amb unes notes musicals i un text. A cada costat s’observaven dues gerres, una de fang i una d’estany. Més enllà del joc de reflexos la mirada es perdia en la profunditat fosca que s’obria darrere. El nom del pintor era per a mi desconegut: Torrentius, nascut el 1589 a Amsterdam.
Anys més tard -quan ja gairebé havia oblidat el nom del pintor- vaig llegir un brillant assaig de l’escriptor polonès Zbigniew Herbert titulat Natura morta amb brida. Parlava de l’artista Jan Simonsz van de Beeck, àlies Torrentius. Va tenir, sembla, la vida extraordinària que es podia intuir sota la foscor de la seva meravellosa pintura. Heretge, llibertí, místic, segons les diverses acusacions, o tot alhora, va ser jutjat i condemnat a mort. Commutada la pena i desterrat a Anglaterra, va tornar a la seva pàtria per ser condemnat de nou. Les seves obres van ser destruïdes, com a gran burla del destí únicament va sobreviure Natura morta amb brida. Sembla que l’oli durant segles va servir de tapa a un barril de panses.
Naturalment quan torno al Rijksmuseum, i enmig del magnífic conjunt, la pintura de Torrentius és la que més desitjo veure. Aquella natura morta és, després de tot, d’una vitalitat única. A l’escenografia negra del fons, darrere la majestuosa copa de vidre, es representa la tumultuosa trajectòria de l’autor. Sé, però, que això és un artifici meu, provocat per la lectura de Herbert. Després cau el teló i la pintura circular torna a la seva veritat: el silenci.
