Tractat de rebel·lia

Hi ha autors amb vocació iniciàtica o que, sense tenir-ne, han estat vistos com a iniciàtics pels seus lectors. A la fi del segle XVIII el cas més impactant és el de Goethe amb el seu Werther, un llibre que va commocionar milers de joves de tot Europa, fins i tot Napoleó. Tots es van mirar al mirall de Werther, molts van vestir com ell, alguns van morir com ell. En la cultura moderna, potser menys radicalment, els exemples són nombrosos, per raons molt diferents: Baudelaire, Wilde, Conrad, Jung potser fins i tot més que Freud, Artaud, Kerouac. Un dels que més destacadament van jugar aquest paper va ser Hermann Hesse, amb una influència destacada en dues etapes: la primera en vida del mateix Hesse i la segona, irresistible, quan després d’un cert ostracisme va ser elevat a “profeta” per alguns corrents rebels dels anys 60 i 70 del segle passat.

El final de la meva adolescència va coincidir, en certa manera, amb la lectura d’aquest Hermann Hesse convertit en profeta. Literàriament no era perfecte, però, com a contrapartida, un tenia la sensació que els seus relats proposaven els autèntics reptes de la vida en termes misteriosos i implacables. Cadascun dels seus llibres podia llegir-se com un tractat sobre la rebel·lia. O sobre les rebel·lies, perquè els camins eren diversos: a través del viatge en múltiples ocasions, a través d’una saviesa essencial a El joc de les granisses, a través d’Orient a Siddhartha.

El Hermann Hesse iniciàtic per excel·lència semblava concentrar-se en El llop estepari, un llibre que, com havia passat dos segles abans amb el Werther de Goethe, milers de joves van adoptar com la bíblia del rebel. Al llegir les seves pàgines tenies la sensació -potser difícil de comprendre actualment- que per aconseguir la veritat qualsevol sacrifici era acceptable. El regal, a més, era penetrar en el regne del misteri de la mateixa manera que el protagonista entrava, cap al final del llibre, en el fosc i excitant Teatre Màgic. Era una vida sense noses.