COMPANYS DE VIATGE

El ball dels supervivents

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Recentment s’han recuperat diversos textos literaris que contenen la descripció d’una epidèmia. S’han citat, per exemple, el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe, situat a Londres, o el final de De rerum natura, amb el relat esborronador de la pesta d’Atenes realitzat per Lucreci. Naturalment s’ha revisat La pesta d’Albert Camus i s’ha al·ludit a les circumstàncies florentines en les quals va ser escrit el Decameró de Boccaccio. També ha estat recordada la novel·la d’Alessandro Manzoni Els nuvis, amb la seva incursió en la pesta bubònica que va assolar Milà entre el 1629 i el 1631.

Penso que la de Manzoni és la més completa. A això contribueix la pròpia personalitat literària de l’escriptor milanès. Manzoni no pot ser reduït fàcilment als moviments estètics de la seva època. Com a romàntic és massa racionalista, com a ateu és massa religiós, com a catòlic -una vegada reconvertit-és massa complex. Té un ull dirigit cap a la tradició i un altre cap a la modernitat. És considerat un poeta fortament clàssic però és autor de textos sorprenentment moderns, com Història de la columna infame -el meu preferit-, un al·legat contra la tortura molt poc usual en el seu temps.

La narració que fa Alessandro Manzoni de la pesta en Els nuvis reflecteix a la perfecció la riquesa del seu punt de vista literari. Pretén ser objectiva i subjectiva simultàniament. Com Lucreci o Defoe és capaç de traçar un panorama de conjunt. La ciutat -en aquest cas Milà-és un organisme viu que es veu afectat irremeiablement per la malaltia. Però, a diferència d’aquells autors, Manzoni incorpora també les reaccions psicològiques individuals davant un fet col·lectiu vist per alguns com una maledicció i acceptat per uns altres com un destí. L’epidèmia posa a prova la capacitat humana per a la llibertat i, per descomptat, per a l’amor.