El creador davant la criatura

E ls autors de ficció tenen sovint relacions complicades amb els seus personatges. En alguna banda, potser a Converses amb Goethe, de J.P. Eckermann, Goethe relata les dificultats en què el va posar Werther, després que la novel·la tingués el ressò i l’èxit que va tenir a Europa. Goethe gairebé arriba a renegar de Les desventures del jove Werther i de les vel·leïtats del seu protagonista. Se’n veuen sovint, de casos com aquest, particularment quan el veterà escriptor observa l’escriptor que va ser jove -ell mateix- amb una barreja de commiseració i ira.

Però pocs són tan insistents com Arthur Conan Doyle respecte al personatge que el va fer celebèrrim: Sherlock Holmes. Al final de la seva vida Conan Doyle es queixa amargament que l’èxit dels relats dedicats a Holmes hagi eclipsat el valor de la seva obra literària restant. No obstant això, ja anteriorment, en ple creixement de la fama de Holmes entre el gran públic, Conan Doyle acusa la seva criatura literària d’haver-lo vampiritzat i gairebé destruït. Vol liquidar-lo costi el que costi, tal com li comenta a la seva mare. Ella l’hi desaconsella, si vol evitar la còlera dels seus lectors. Amb raó: quan, per fi, Doyle s’allibera de Holmes i el mata a El problema final, ha de ressuscitar-lo després per enfrontar-se a les pressions del públic.

No podem saber fins a quin punt Conan Doyle tenia un odi sincer per Holmes però, en cas que fos així, hauria estat un motiu suficient per escriure una entrega en la qual Holmes investigués per què el seu creador volia matar-lo. En qualsevol cas, crec que el seu odi, si és que hi era, no impedeix a Conan Doyle escriure els millors relats durant l’època que volia matar, o havia matat, el seu heroi: El gos dels Baskerville, per sobre de la resta, és una obra mestra de la ironia i del suspens, la coronació d’un personatge a qui, tot i el seu creador, tant estimem.