Un educador de la imaginació
Per sobre de la resta de coses d’un autor n’aprecio dos: la seva qualitat i que hagi aparegut al moment just. La qualitat depèn de la seva excel·lència literària, aquella que ens fa tornar una vegada i una altra als seus llibres. La relectura, i sobretot la necessitat de la relectura passat molt temps, segella definitivament el judici literari. El que resisteix el pas dels anys incrementa l’estímul que es va produir la primera vegada i ens deixa penetrar en l’essència d’allò que al principi només endevinem com a perfum. Un autor, que segueix literàriament viu, es metamorfosa al mateix ritme que ho fem nosaltres.
No obstant això, la segona qualitat, l’aparició al moment just, és més difícil de dilucidar. Quan apareix en aquest moment just un autor? És un atribut d’ell? ¿És un atribut nostre, dels receptors? És un joc de la fortuna? Possiblement és una combinació de tots aquests factors. Un està predisposat, i troba. Recordo la trobada amb Kafka, amb Hesse, amb Nietzsche, amb Baudelaire, amb molts altres. No obstant això, potser per l’edat, no recordo un moment just tan assenyalat com la trobada adolescent -o del final de la infantesa- amb Jules Verne. Tot, sense que jo sabés, esclar, encaixava tan bé que em vaig anar llegint sense parar els llibres d’aquest autor que em queien a les mans.
Vist amb els anys crec que Jules Verne era, per sobre de tot, un gran educador de la imaginació: creava mons eixamplant la realitat fins a límits insospitats i gairebé impossibles. Arribava al moment just : quan la sensibilitat necessitava transformar-se en paral·lel a les transformacions del cos. D’entre tots els llibres de Verne, encara avui no sabria dir per què, el que més em va impressionar va ser Viatge al centre de la Terra. Alguna cosa havia de tenir aquest llibre de volcans i ciutats submergides que s’emmotllava més profundament amb el que jo llavors requeria. Francament, no sé què era. El que és segur és que va arribar al moment just. I encara avui li estic agraït.
