La flor del desert
Com Mozart, Keats o Schubert, pertany a la constel·lació d’artistes que tot i morir joves han deixat al darrere una obra descomunal. Giacomo Leopardi, a més de ser un dels poetes moderns més fonamentals, encarna en la seva persona una singularíssima aventura intel·lectual. Els Cants, l’obra poètica reunida en vida pel mateix Leopardi, són un monument complex en el qual es reuneix l’èpica i la lírica, la introspecció subjectiva i l’ànim d’aconseguir una expressió universal. Alguns dels seus poemes semblen ja imprescindibles per entendre la naturalesa humana. La ginesta, per exemple, on adquireix màxima tensió el desemparament tràgic i l’heroisme. O L’infinit, per ventura el seu poema més conegut, on convergeixen la contemplació, la sorpresa, el temor i també els instants de salvació als quals pot apuntar-se l’ésser humà.
Al seu moment els Cants em van enlluernar. Però el que més em sorprèn en el conjunt de l’obra de Leopardi és aquest estrany llibre, inclassificable per complet, el Zibaldone : milers de pàgines a través de tres lustres, des que tenia 17 anys fins que va complir els 32. No crec que hi hagi cap altre llibre semblant en la història de la cultura. Tancat a la biblioteca paterna, a la petita ciutat pontifícia de Recanati, el solitari Leopardi, encara adolescent al principi, emprèn una titànica lluita per construir un pensament i una èpica propis.
Cap aspecte de la vida queda exclòs del Zibaldone. La voracitat espiritual del jove Leopardi contrasta amb la seva fragilitat física. Si tenim en compte aquest aspecte, la lectura de l’extensíssim llibre encara es fa més absorbent, ja que el seu autor mai busca justificar les seves febleses i mancances, sinó que aposta, ben al contrari, per un vitalisme encomanadís. I aquesta paradoxa reflecteix el tarannà del poeta: pocs escriptors han estat tan pessimistes com Leopardi però pocs han estat tan lúcids a l’hora de reivindicar que fins i tot en els deserts més àrids acaba apareixent misteriosament una flor.
