El foc que no va cremar
Es diu que Virgili, moribund, va voler cremar l’ Eneida, i que així ho va indicar als seus marmessors. No es van complir els seus desitjos, i durant gairebé 1.800 anys Virgili va ser considerat el poeta per excel·lència. Amb la Il·lustració, i sobretot amb el Romanticisme, Homer va prendre en certa manera el setial de Virgili, però el seu prestigi va continuar, ja que al cap i a la fi sempre calia recordar que va ser triat per Dante per fer de guia a l’inframon. A l’antiga Roma cap poeta va gaudir del reconeixement i de l’autoritat moral de Virgili, el preferit de Cèsar August però també el preferit d’amplis sectors de la població. Els seus versos eren recitats de memòria i era ovacionat quan se’l veia en llocs públics.
Un cas insòlit, doncs, que sempre ha estat explicat per la missió que li va correspondre exercir. Virgili va ser el que modernament ha estat considerat “poeta nacional”, algú encarregat d’atorgar a una comunitat un mite sobre el seu origen, uns senyals d’identitat i una grandesa històrica que, tot i estar extreta de les boires, dibuixés una sòlida silueta del present i augurés un futur prometedor. Tot això respecte a Roma ho va fer Virgili amb l’ Eneida : d’alguna manera, gràcies a aquest llarg poema, Roma disposava d’un passat honorable, d’un present daurat i d’un futur grandiós. Els seus compatriotes l’hi van agrair sense preguntar-se, esclar, per les fronteres entre mentida i veritat. Cap comunitat humana s’ha preguntat per aquestes fronteres si el que se li deia era meravellós.
Tanmateix, això no justificaria la llegenda d’aquesta mort de Virgili que implicava la mort de la seva gran obra. Hi ha alguna cosa més, alguna cosa que converteix Virgili en el “primer poeta modern”: el descontentament cap al propi text. Tenim informacions suficients per saber que Virgili considerava inacabada i imperfecta la seva obra. La malaltia i la intuïció de la pròxima mort ja li impedien rectificar. Valia més, doncs, cremar el llibre. D’aquí les seves indicacions. Una bona part de la cultura occidental ha depès del fet que ningú el va obeir.
