09/12/2018

La gran cadena de l’existència

2 min
El més gran dels herois shakesperians va ser interpretat el 2015 per Núria Espert en un muntatge de Lluís Pasqual per al Teatre Lliure que va rebre nombrosos reconeixements.

Moltes vegades m’he preguntat quin era el secret de William Shakespeare, el secret de la seva permanència fecunda generació rere generació. És evident per a gairebé tothom la seva vocació d’interrogador implacable de la condició humana i també la bellesa hipnòtica adherida a les seves paraules. No obstant això, amb aquesta pregunta em deia que hi havia d’haver alguna cosa més perquè aconseguís atrapar-nos, de la manera com ho fa, en el vertigen de la seva expressió. ¿D’on brollava aquesta capacitat única de Shakespeare per embolicar-nos amb un cabal de metàfores que fluïa majestuosament, de vegades calmat, de vegades imparable?

Naturalment no tinc la resposta, però sí que crec que tinc una hipòtesi: per a Shakespeare, el que anomenem metàfores no eren pròpiament metàfores, sinó peces vives de la realitat. En aquest autor es manifesta, com en cap altre, la convicció renaixentista que l’existència és una gran cadena que té com a baula central l’ésser humà. En aquesta visió tots els plans de la naturalesa estan units i tots els fragments del món són intercanviables. El que envolta l’home no és una naturalesa inanimada, sense ànima, sinó un organisme viu, dinàmic. L’ànima del món és el mirall de l’ànima de l’home. En conseqüència, quan Shakespeare escriu que les branques d’un arbre, o els àtoms, o els estels es commouen amb les passions dels homes i que els batecs del cor humà es corresponen amb la música de l’univers no està construint tant figures retòriques com presències reals.

En aquestes condicions, la riquesa metafòrica, potser inaudita per a nosaltres, desfila davant dels nostres ulls amb naturalitat. Mentre som al teatre o llegim el text acceptem sense dubtar el que, escèptics, ens resultaria inacceptable en la nostra vida quotidiana, i el mar té veu, els vents bramen de dolor i la foscor està repleta de pensaments disposats a llançar-se sobre la solitud humana. La naturalesa sencera assisteix, activíssima, a l’espectacle ofert pels remordiments de Macbeth, per les vacil·lacions de Hamlet, pels laments de Lear, tal vegada el més gran dels herois shakesperians, el rei insomne que ens representa, o ens representarà, a tots.

stats