El gran seductor

P otser els dos màxims seductors de la cultura moderna han sigut Baudelaire i Nietzsche. Anomeno seductor literari aquell que en un moment determinat entra en la vida d’un lector jove i el commou de tal manera que la seva existència i les seves idees queden poderosament afectades, i fins i tot infectades. Naturalment, la bona literatura, per sort, ha proporcionat molts seductors d’aquesta mena. Baudelaire i Nietzsche ho són en grau superlatiu. Amb això vull dir que qui ha estat víctima del seu meravellós verí ha de buscar antídots que el contrarestin en una etapa posterior per arribar a tenir una apreciació justa de la seva obra. Cal derrocar l’ídol per recollir, després, el tresor promès.

Si ara em centro en Charles Baudelaire, el -meu- procés és nítid: enamorament, distanciament, retrobament. Hi ha pocs llibres com Les flors del mal per explicar aquestes tres etapes de l’amor literari. ¿Com podia no enamorar-me -si, cosa que pot semblar rara avui, era adolescent i lector- davant l’allau de transgressions, d’invitacions prodigioses, de travessies de la imaginació que contenen aquells poemes? Baudelaire sembla que ofereixi mil portes de sortida de la trista fortalesa de la mediocritat. És l’enlluernament. Després passaran els anys i aquestes portes seran, tal vegada, massa falses o massa extravagants o massa impròpies de les pesants responsabilitats que comporta l’edat adulta. És el distanciament.

Tanmateix, després del distanciament, passat el temps, anhelem el retrobament. Quina delícia, llavors, llegir Les flors del mal amb uns altres ulls, més lliures que aquells que van quedar encegats en la primera lectura! L’autèntic viatge comença en aquest moment i, com escriu Baudelaire al final del poema titulat precisament així, El viatge : “Infern o Cel, ¿què importa? Al fons de l’Insabut per trobar-hi el nou”.